Impacients, no exasperats

Avui és un dia especial d'un any especial, no cal dir-ho. S'hi sumen tantes coses! Les de sempre, les de cada any en aquesta diada, més les que són extraordinàries d'aquest 2014, començant per la commemoració del tricentenari i acabant per la Via Catalana d'enguany. L'una ens enllaça amb el nostre passat, amb el record d'aquell 1714 que va anorrear les llibertats col·lectives dels catalans. L'altra ens interessa més encara: enllaça amb el nostre futur, amb el que volem ser i el camí immediat que hem de seguir per arribar a un objectiu àmpliament compartit, col·lectivament.

Del gest d'avui, de la Via Catalana, vull parlar en aquest article. Perquè més enllà dels efectes que pugui tenir entre nosaltres i davant el món, el veig marcat per un element que ha estat fonamental en el trajecte que hem seguit fins ara. Cada dia, els mitjans d'informació ens bombardegen amb mil notícies que giren al voltant de les declaracions dels polítics, els analistes i els grups
socials més influents, cadascú posant l'accent en allò que més li
convé o més li agrada. Tot sovint s'alimenten ells sols amb el que diuen: no es tracta tant, doncs, de proposar, de suggerir, d'oferir, com de matisar, de contradir, d'oposar-se. El gest d'avui, en canvi, aquesta V que ha de singularitzar la diada d'enguany, té tot un altre signe: és la manifestació de la gent, dels qui no tenen assumida cap altra responsabilitat que no sigui posar el seu granet de sorra en la construcció del projecte
col·lectiu. No importen tant les cares conegudes, ni tan sols les que hem elegit perquè ens representin: l'important és el nombre, el gruix, la suma de les nostres individualitats per aconseguir un resultat que faci visible un sentiment molt estès a la Catalunya d'ara mateix. És el dia del protagonisme del poble, de tants milers de persones que aspiren, en primer lloc, a poder exercitar una cosa tan bàsica i tan elemental com el dret de vot i, després, si així ho vol la majoria, a construir un país nou i lliure sobre unes bases diferents, amb l'aspiració noble i encomiable de fer una Catalunya diferent i millor.

Aquest ha estat, i avui és el moment de recordar-ho, un tret distintiu del nostre procés, un tret que ens distingeix per exemple del camí que han seguit els escocesos. Hi ha un acord general a considerar, a constatar, que tot plegat ha nascut aquí de baix a dalt, que és la gent que avui es troba pels carrers de Barcelona –i molts d'altres, esclar– qui ha engegat aquesta dinàmica que creix i no s'atura. Els polítics, fins i tot les institucions, han vingut després, recollint aquest anhel generalitzat. És un tret que ens honora, doncs, és la base més sòlida per construir el somni que tenim.

De les notícies d'aquests dies, del que s'ha escrit més darrerament, els nostres adversaris i els nostres conciutadans més atemorits i més tebis semblen argumentar un raonament un xic diferent: abans deien sobretot que volíem fracturar la nostra societat, que sembràvem les bases d'una divisió gravíssima en la nostra cohesió, que nodríem una ingènua quimera impossible que pagaríem molt cara. Últimament, col·locats sovint en el confort d'una tercera via que no s'albira per enlloc, per un diàleg que no ens ha ofert ningú, estan dient una altra cosa: ara els preocupa la nostra presumpta exasperació, la nostra radicalització davant la manca de resultats concrets. Segons ells, recorrem el camí d'una desesperació progressiva.

El gest d'avui, la pacífica Via Catalana, desmenteix aquest nou auguri tenebrós. Estem impacients, però no exasperats. Simplement ens reunim de nou per mostrar la nostra força i la nostra convicció.
La nostra radicalitat és només la persistència, la tenacitat, no el gest desesperat i impotent, l'anunci d'una confrontació brutal. Simplement, volem votar, i amb la nostra presència d'avui al carrer fem un altre
pas important per poder-ho aconseguir. El 9-N és a la cantonada i el calendari farà aquesta tarda un autèntic salt de gegant cap a la meta.