L'absent

Ahir, ningú va trobar a faltar el seu somriure de “tranquils, que tot va bé” i, encara menys, els seus tics. Confesso que si anys enrere m'haguessin dit que tindria prohibida l'entrada el timoner, el pagès, el banquer, el metge, el cafeter, l'home que ha acresolat (en llenguatge franquista) el darrer àtom de l'essència de l'home català, no m'ho hagués cregut. L'home que tothom hagués convidat a casa s'ha convertit en un Cèsar envoltat de Brutus, en una víctima de les circumstàncies per haver posat rostre i marc a un estafador al lloc on es va inventar la picaresca. El cas de la seva dona és encara més patètic. Del teatre de saló de trobades amb dones sortides de la perruqueria i l'“oi que m'entenen?” als escenaris d'obres tan realistes com la part del diàleg tan ordinari com aquell “vagin a la merda”. Vivim en temps extremats i ho són els judicis, i encara molt més els prejudicis. Només el temps matisarà les llums i ombres d'un personatge com Jordi Pujol. Ara per ara, del poble que li va ser tan fidel, només en pot esperar alguna auca i totes les burles imaginables en els propers carnavals. Com a timoner, la seva trajectòria és plena de ziga-zagues, “una al bac i una al solei”, “el peix al cove”, “tots som un”, etc. Al Ripollès, una comarca que gràcies a les notícies d'aquest estiu ja més gent que sap que existeix, tenim amb el personatge molts greuges, però també quelcom de positiu.

De greuges, n'hi ha de terribles, com ara la traïció del túnel de Toses, el retard a arreglar les comunicacions o no ser declarats com a zona d'urgent reindustrialització, en un lloc on història, costums i caràcter van tan lligats a la indústria. Això pel que fa al bac. A la part del solei, hi ha l'adquisició per part de la Generalitat de la indústria més gran del Ripollès, l'antiga Farga Casanova, actual Comforsa, que garanteix un important nombre de llocs de treball directes i indirectes, i que va posar fi als conflictes laborals que se'ls anaven de les mans i aquí pau i després glòria. També des del Ripollès se li deu que en el primer govern de la Generalitat que va presidir aconseguís evitar que una poderosa secta religiosa no tanqués amb clau i forrellat la vall de Núria per convertir-la en un magatzem de cilicis o de trobades espirituals i financeres. Imagino que les converses entre la poderosa secta, el Bisbat d'Urgell i la Generalitat no deurien ser fàcils. Dos prelats contra un escolanet. Tot i així, va aconseguir un contracte per cent anys perquè Núria segueixi sent de tothom. Tot plegat, només llums i ombres.