‘Draghinomics'

Fa dos anys, en arribar al càrrec de primer ministre del Japó, Shinzo Abe va iniciar una nova política econòmica per lluitar contra la recessió econòmica en un escenari de gairebé dues dècades de deflació (taxes d'inflació negatives). Tres eren els punts bàsics d'actuació. Primer, una política monetària de l'estil de la utilitzada per la Reserva Federal nord-americana des del 2007, amb compres per part del Banc Central del Japó de grans quantitats de deute públic, i també privat, dels bancs, per tal d'estimular el flux de crèdit cap al sector privat (el que es coneix com Quantitative Easing). En segon lloc, un augment de la despesa pública per estimular addicionalment la demanda. Això sí, condicionat a una sèrie d'augments seqüencials dels impostos per tal de tornar aviat a un pressupost públic amb superàvit i poder començar a reduir l'enorme quantitat de deute públic acumulat. I en tercer lloc, tot un seguit de reformes estructurals per augmentar la productivitat de l'economia. Una combinació de polítiques que s'ha anomenat Abenomics.

Sembla que la Comissió Europea i el BCE s'estan dirigint cap a un conjunt similar de polítiques, que alguns analistes han començat a anomenar, per analogia, Draghinomics. Des de mitjan del 2010 les autoritats europees insisteixen als governs dels diferents països en la necessitat de portar a terme reformes estructurals. Al mercat laboral, en forma de més flexibilitat a la baixa dels salaris o més facilitat per contractar i acomiadar treballadors; en els mercats de productes i serveis, amb un augment del grau de competència entre empreses i en general sobre la necessitat de tenir un pressupost públic equilibrat a mitjà termini.

El grau d'aplicació dels diferents governs ha estat variable, des de l'irlandès o l'espanyol, que sembla que s'han donat més pressa (de fet, s'hi jugaven molt perquè són els que van tenir més problemes per col·locar el seu deute als mercats), fins a l'italià o el francès, que estan mostrant una resistència més gran. Per incentivar aquestes reformes les autoritats europees disposen de diverses possibilitats. Una primera ha estat la flexibilització en el ritme de reducció del dèficit públic. Tant la Comissió Europea com el BCE han reconegut que la recessió a la zona euro és deguda a la necessitat de reformes estructurals, però també la conseqüència d'unes retallades de la despesa pública massa sobtades i ambicioses. En la mesura que les reformes es materialitzin, la flexibilització podrà ser més gran. I, a més, es podria acompanyar per una retallada temporal dels impostos a Alemanya i altres països del centre, o inclús un programa d'inversions públiques finançat conjuntament per tota la UE.

Un altre possible incentiu és la disponibilitat mostrada explícitament pel BCE de portar a terme una injecció de liquiditat (Quantitative Easing) que podria anar més enllà de l'anunciat fins ara. Aquesta, tal com es va comunicar el passat juliol, començarà aquest proper mes d'octubre amb la compra, per part del BCE als bancs de la zona, de bons relacionats amb els crèdits que aquests bancs hagin concedit al sector privat. L'objectiu prioritari és la recuperació del flux de crèdit, sobretot als països de la perifèria.

Però és molt possible que la injecció hagi d'anar més enllà. Si es consolida l'escenari de recessió amb deflació, o per dir-ho en paraules de Draghi, “si la taxa d'inflació es manté massa baixa durant massa temps”, el BCE iniciaria un injecció de liquiditat a gran escala, comprant bons
públics a tota la banca de la zona en grans quantitats. L'afirmació pot semblar imprecisa, però amb la ZE creixent per sota del 0,5 % i la taxa d'inflació al 0,6% (amb algunes economies com l'espanyola ja en deflació) possiblement les condicions per aquesta nova injecció es donin en els propers mesos.

Amb això s'aconseguiria, a curt termini, estimular l'activitat econòmica i generar una certa inflació positiva, tal com s'ha comprovat els darrers anys als Estats Units, al Japó o al Regne Unit. Però, sobretot, es guanyaria temps perquè les esmentades reformes estructurals comencin a donar resultat i augmentin la capacitat productiva de la zona euro i permetin un creixement més sòlid a mitjà termini.