S'ha acabat l'estiu

Es pot dir que s'ha acabat l'estiu encara que el calendari, tradicionalista ell, l'allargui fins al 23 de setembre. Els dies sencers de sol de què hem gaudit aquest estiu es poden comptar amb els dits de les mans. Ha plogut molt i hi ha hagut tempestes a diari i alguns aprenents de tornado per presumir! Moltes famílies més o menys adinerades estiuejaven fins a mig setembre. Aquest any els dissabte i diumenge, 30 i 31 d'agost, la buidada i processó de vehicles ha estat espectacular. A la tornada hi ha hagut una pregunta repetida pels nens: “Vam venir més tard i marxem més aviat. Per què?” Els pares no saben què dir i fan: “L'any vinent!” La major part de mesures per pal·liar la crisi que castiga les famílies els nens no les viuen: amb bon criteri els pares els en lliuren.

El projecte de renovar els rajols de la terrassa per gres ha quedat al calaix. “Pintar? L'altre hivern”. Fins al juny de l'any vinent sols abonaran les ínfimes factures d'aigua, electricitat i els impostos del 2015. Un tip de riure! Si no hi ha equilibri econòmic mundial, ni tan sols europeu, i a l'Estat espanyol no se sap on anem, què ens cal fer? Els adinerats prenen mesures. Al Carlemany deia un: “Tenia aparaulat un Mercedes S65 AMG (266.000 €) i l'he canviat pel modest S63 AMG (244.000 €)”. Tot per la solidaritat!

S'han difós xifres de lloguer i venda d'immobles a la costa, sorprenents. Hom espera russos i xinesos, els quals —diuen— viatgen amb la fortuna a la motxilla. Vora casa meva, uns russos han arrendat una residència ran del Club de Tennis Girona per 5.000 euros mensuals. Potser volen establir-hi un quarter i declarar la guerra a Quart o Fornells de la Selva! Si em fessin una bona oferta per la meva, l'acceptaria i arrencaria a córrer i per la vall del Ter i el coll de la Marrana, no pararia fins al cim de Bastiments, per ullar amb nostàlgia històrica l'altra Catalunya. Acamparia en l'esquerp paratge d'Ull de Ter, amb tenda, sac de dormir, llanterna, fogonet i queviures per a tres o quatre dies, amb els esquerps isards, algun senglar, el crit dels aligots i muntanyencs fent la travessa a Queralbs o seguint la cursa del riu Carançà fins al Tet, a Toès, al Conflent.

Abans d'instal·lar-me a la ciutat canviant el meu sistema de viure, però, he cregut que em calia “un rentat a fons, complet, d'alts i baixos”. Aquest inclou un sanejament cerebral de greuges, mals records, enveges, passions, acaraments, ingratituds i dubtosos propòsits que, per altra part, no arreglen res. Ben sols, jo i la meva vella amiga soledat, llençant-ho tot a les gèlides aigües del Ter, veient com s'allunyen riu avall els problemes pelegrinant a la Mediterrània i contemplant la grandiositat del paisatge, asserenen el turmentat pensament i el rescabalen per guiar els atrotinats ossos fins que la vida digui prou. Dels Pirineus hom torna cansat, però lleuger d'enteniment i clar d'idees:
xiulant!