Javier Cercas

Hi ha columnes que no s'haurien d'escriure mai. Aquesta n'és una.

Em costa i em fa mal pensar que, també en aquest diari, un diari que coneix sobradament a la persona i el personatge de Javier Cercas, que l'ha vist créixer i ascendir amb molt d'èxit com a escriptor des de la seva primera línia i que l'ha seguit, durant d'anys, per l'ambient literari i acadèmic de Girona com a tertulià, presentador de llibres o professor universitari, se l'hagi criticat obertament sense corroborar el que se li posa en boca ni donar-li el benefici del dubte de declaracions que se li han adjudicat.

Haver de defensar, aquí, la tolerància, lucidesa i esperit crític de Cercas hauria de ser innecessari. Pensar que pel fet que qüestioni l'independentisme, i això no agradi a molts, se'l pugui titllar d'intransigent és inadmissible perquè vol dir no saber res d'ell. No haver-li llegit res. No conèixer res del seu pensament ni de les seves argumentacions davant de fets tan transcendents com la Guerra Civil, el cop del 23-F o la Transició. Si alguna cosa s'evidencia del pensament de Javier Cercas, més enllà del seu rebuig (també lícit) al nacionalisme sigui del color que sigui, mitjançant les seves novel·les, els seus assajos o articles és que és un home crític, de criteri progressista i profundament demòcrata.

I, de veritat, aquest país, tant si és o no independent algun dia, no es pot permetre prescindir de la seva sensatesa, sentit comú i capacitat d'anàlisi. No s'ho pot permetre de cap manera ens ho digui en l'idioma que sigui. Sabent, per si algú en té algun dubte, que ell que coneix i ha defensat la literatura catalana un munt de vegades domina la nostra llengua (que també és la seva) i l ‘escriu molt millor que molts dels que llegim aquest diari.

I, sí, també com a aclariment, és amic meu. I per això mateix prenc la referència a la prova objectiva i demostrable dels seus escrits en què, frase a frase, paraula a paraula, queda clara la seva predisposició al diàleg, la seva ponderació i el seu rebuig més ferotge a qualsevol maniqueisme.

I per tal que puguin acabar d'entendre el perquè d'aquesta columna, busquin la carta al director de dimarts, dia 17 de setembre, signada per un objectivament dolgut Javier Cercas.