Un sofà a la riba
Avui, 19 de setembre
En aquest agitadíssim mes de setembre, les novetats del que anomenem rentrée van molt més enllà de l'habitual rutina del retorn a la normalitat. Mai no havíem viscut circumstàncies com aquestes, com la que avui, per exemple, marcarà un indefugible punt de fuga de la política catalana, qui sap si un punt de no retorn. En tot cas, avui s'imposarà una realitat indefugible, per molt que alguns s'entestin a negar-la. Una majoria aclaparadora del Parlament de Catalunya aprovarà una llei que ha de permetre que la ciutadania s'expressi en llibertat, una cosa tan senzilla i tan poderosa com aquesta. I una part contundent de la cambra (també majoritària) haurà apostat perquè aquesta llei permeti que el president del país formuli un decret que conté la possibilitat de saber, de manera certa, què opina el poble català sobre el seu futur. A partir d'aquesta idíl·lica situació (normal, si no hi hagués tant de rebombori ni tanta fal·làcia), arran de la confabulació democràtica, pacífica, en seu parlamentària i amb tots els requisits legals, s'obre un període certament incert en el qual es plantejarà, amb tota la rotunditat, la lluita entre dues legitimitats: la d'Espanya i la seva Constitució i la de Catalunya i la seva sobirania. El país ha arribat fins aquí amb un exemple modèlic d'ajustament a les lleis (la de consulta és possible perquè emana d'un Parlament que està previst en la Carta Magna espanyola) i, a partir d'ara, comença un guirigall que s'assemblarà, en les properes hores, a un vodevil de portes que s'obren i es tanquen, de corredisses en l'últim minut, d'estratègies de sèrie B per ajustar-se als mínims legals imprescindibles. Però si el president de la Generalitat emet un decret de convocatòria i aquest decret és dilapidat pel govern espanyol, aleshores l'afront és directe, insuportable. Avui, Catalunya exerceix un dret inqüestionable com a nació i, això sol, passi el que passi, és un pas endavant d'una importància capital.