Dos projectes, dos relats
La premsa, la televisió i ara les xarxes socials enfoquen, identifiquen, anomenen uns problemes i els converteixen en titulars
Només cal comparar les portades dels principals diaris de Madrid i de Barcelona un dia qualsevol per comprovar l'abisme periodístic que va separant els dos relats informatius sobre el procés català. I si a les portades hi afegim els comentaris i els noticiaris de TV i ràdio, la impressió és d'una falla profunda entre dos estils de fer informació. Una, prepotent, sota l'ombra protectora de l'Estat. L'altra, tímida, sense estat i lluny del gran poder.
En els fets excepcionals es manifesten les divergències més clares. La informació sobre la Diada donava la mesura del tractament periodístic de Madrid i de Catalunya. Mentre els diaris d'aquí informaven amb matisos sobre l'excepcionalitat de la mobilització popular per la independència, a Madrid la reacció periodística se situava entre l'“excés hermenèutic” (en feliç expressió de Xavier Antich), l'hostilitat habitual i la tergiversació de les mateixes imatges tan eloqüents.
¿Estem assistint a la consolidació de dues esferes separades i antagòniques del discurs públic? ¿Actuen els grans mitjans de Catalunya i els de Madrid com a fronts compactes i enfrontats en la primera línia de la batalla narrativa sobre el procés de Catalunya cap a la sobirania política? Hi ha moltes raons per creure que sí. A Catalunya, ja no són solament TV3 i Catalunya Ràdio que marquen el to del discurs.
A les universitats s'han emprès algunes línies de recerca sobre les modalitats d'intervenció dels media catalans i espanyols respecte del procés sobiranista. Mentre esperem resultats, convé recordar que la recerca internacional dóna per establerta l'estreta relació entre l'agenda política i l'agenda dels grans mitjans. En democràcia els media assumeixen funcions específiques de priorització i d'enquadrament dels fets significatius amb vista a crear determinats corrents i climes d'opinió. Walter Lipmann ja parlava el 1922 de la premsa, no com a mirall de la realitat, sinó com a focus o reflector que injecta llum a determinades zones de l'actualitat. La premsa, la televisió i ara les xarxes socials enfoquen, identifiquen, anomenen uns problemes i els converteixen en titulars i temes del dia. Simplifiquen, redueixen, focalitzen. És la seva feina, però una feina interessada. L'objectivitat és l'interès.
Els grans mitjans són estructures de l'interès, i estructures d'estat. Però a més, com diria Bourdieu, són estructures estructurants: creen sentit, donen instruccions de lectura dels fets, posen ordre d'acord amb la seva posició estratègica en la piràmide del poder. En el nostre cas, en la piràmide del poder d'estat.
¿Com es pot interpretar el distanciament progressiu del periodisme català respecte de l'hegemònic que s'està practicant a Madrid? No es tracta simplement d'un distanciament ideològic o tàctic. A causa del procés sobiranista, el distanciament és clarament estratègic. Els grans mitjans amb seu a Catalunya defensen opcions diverses però partint d'un projecte que ve a dir: el futur de la nació catalana, l'han de decidir els catalans. Per contra, la premsa de Madrid i les grans cadenes espanyoles de ràdio i TV, públiques i privades, s'alineen en general amb les tesis i el projecte del govern del PP, que diuen: la unitat d'Espanya és sagrada i la separació de Catalunya, impossible. El problema per a la part catalana és que el relat mediàtic espanyol té garantit per llei una altíssima quota –que en TV arriba al 80 %– de penetració a Catalunya.
