No m'agraden els taurons
Emilio Botín era un tauró. L'expressió és anglosaxona –shark– i s'aplica als financers predadors, força abundants a Wall Street i a Europa. El seu banc és massa gran per poder deixar-lo caure –too big to fail– i el seu poder econòmic li donava un gran poder polític, manés qui manés. Es poden escriure dues biografies d'Emilio Botín. Una que el posa en un altar i el presenta com un gran banquer: tots els fets són certs. L'altra biografia recull els aspectes tèrbols del personatge; els fets explicats també són certs. Com que, amb motiu de la seva mort, hi ha hagut pàgines i pàgines dedicades a la vida de sant Emilio, explicaré alguna de les històries discutibles. Que consti que la meva informació ha estat publicada en els mitjans de comunicació. Però es considera poc correcta recordar-la en els moments més tristos, tot i que els fets són els que són.
Si retrocedim en el temps, fa tan sols tres anys, un funcionari de la filial suïssa del HSBC –un gran banc britànic– va donar una llarga llista de clients, entre els quals hi havia 900 milions d'euros que pertanyien a la família Botín: a Emilio, el seu germà Jaime i els deu fills dels dos. Els diners no estaven declarats a Hisenda. Quan els Botín van saber que apareixien a la llista, van regularitzar aquest patrimoni amb l'Agència Tributària, a la qual van pagar 200 milions d'euros. Emilio Botín va explicar que els diners eren herència del seu pare, Emilio Botín-Sanz de Sautuola y López, que els va treure d'Espanya quan va esclatar la Guerra Civil, el 1936. Es va obrir un procediment judicial, però l'Audiencia Nacional va arxivar el cas el maig del 2012.
Segueixo fent marxa enrere en els problemes judicials del primer banquer de l'Estat. El Banc de Santander es va fusionar amb el BCH –Banco Central Hispanoamericano–. El resultat va ser l'actual BSCH amb dos presidents, Emilio Botín i José M. Amusátegui, i un conseller delegat, Ángel Corcóstegui. Això significava un poder compartit al banc, una solució que no interessava gens al primer. Amusátegui va acceptar una jubilació per 43,5 milions d'euros i Corcóstegui, una per 108 milions. Estic parlant dels anys 2001 i 2002. Alguns accionistes van presentar una denúncia per unes indemnitzacions excessives. L'afer va arribar al Tribunal Suprem, que va absoldre Don Emilio el 2006, tot i considerar que no eren ètiques i sí, en canvi, repugnants socialment (sic).
El tercer procediment judicial contra Don Emilio va ser el de les cessions de crèdit. El seu banc venia un paquet de crèdits a tercers, que eren uns desconeguts per a l'Agència Tributària. Inicialment, eren 45.000 operacions. L'Audiencia Nacional el va imputar el 2003 com a col·laborador necessari en 38 delictes de frau fiscal. El Santander va exigir la regularització tributària als titulars i s'acabà l'afer. A Madrid es deia que hi havia dues classes de banquers: els Botines –la família– i els “botones”, tots els altres.