Homo Sapiens
Una nació amb tots els drets
Miquel Riera / [email protected] - @mrierapla
Insisteixen que som una simple comunitat autònoma, però saben perfectament que això no és així
es afirmacions de fa uns dies de la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría en el sentit que Artur Mas és president de la Generalitat de Catalunya gràcies a la santa Constitució Espanyola no són fetes des de la ignorància, malgrat el que pugui semblar a primer cop d'ull, sinó des de la pura estratègia política. La saberuda vicepresidenta sap perfectament que la Generalitat de Catalunya va ser restaurada l'any 1977, un any i escaig abans que fos aprovada la carta magna espanyola, i també coneix, és clar, que la institució catalana té continuïtat històrica amb la que es va restablir durant la república i amb la que fou derogada pel decret de Nova Plana. Molts catalans, inclòs el mateix Mas, es van afanyar a recordar la llarga història de la Generalitat, entre altres coses, per exemple, que l'actual president és el 129è cap de la nostra institució de govern.
Al govern espanyol tenen clar, però, la seva estratègia. I aquesta és menystenir la història catalana –Catalunya no ha estat mai independent, ni és cap nació, a diferència d'Escòcia, repeteixen constantment– i, sobretot, insistir que la Generalitat no és pas diferent de qualsevol altra comunitat autònoma espanyola. Amb aquestes premisses, l'argumentari unionista es desenvolupa tot sol. Si Catalunya no és una nació –ja no parlen de la “nacionalitat” que ens reconeix la Constitució, un fet diferencial que en aquell moment van voler fer-nos creure que era rellevant–, no ha estat mai independent i és una simple comunitat autònoma, quin dret pot emparar les reivindicacions catalanes? Cap ni un, segons no ens cansen de dir aquí i allà.
Som, doncs, al cap del carrer. Entre altres coses, perquè atrapats en el seu immobilisme legalista i electoralista, el PP no mourà fitxa i el PSOE diu que en voldria moure, però per deixar-nos gairebé allà mateix. És evident, doncs, que cal sortir d'aquest atzucac en què ens manté Espanya. I la millor manera és insistir, al carrer i a les institucions, en els nostres drets històrics. Aquells que ens van arrabassar a sang i foc. Els que sabem que ens reconeixen que som una nació i els que ens permeten decidir el nostre futur.
L
