Viure la democràcia

Molts catalans continuem reflexionant sobre el resultat del referèndum escocès del 18 de setembre i comparant-lo amb la nostra consulta del 9-N. Hem seguit amb una atenció especial tot el procés dels nostres conciutadans europeus sobre la possible independència d'Escòcia: des de la preparació i el debat sobre la pregunta plantejada, al seguiment de la llarga campanya, on es va debatre entre el sí i el no a la creació d'un estat dins de la Unió Europea.

És evident que de tot el que ha passat a Escòcia en podem extreure lliçons interessants per al nostre procés. Tant per la relació entre Escòcia i el Regne Unit, com per l'actitud que ara adopten i la que esperem que prendran immediatament els respectius governs, a Edimburg i a Londres.

S'ha dit i s'ha repetit, perquè és una veritat evident i clara, que cada cas d'independència és únic. Les circumstàncies que porten una comunitat nacional a desitjar la separació de l'estat són molt diverses, com ho són les seves relacions històriques i presents. La realitat varia amb la geografia i la història. Però, certament, hi ha elements comuns, com l'existència de realitats nacionals que no es veuen políticament reconegudes de manera plena i el dret inalienable d'aquestes nacions a buscar el reconeixement internacional com a nous estats.

El dret a l'autodeterminació forma part dels drets que la democràcia reconeix i la nació catalana té dret a aspirar a la seva plena realització política. Demanar l'exercici d'aquest dret no s'explica només pel maltractament, si bé és cert que el que ha fet créixer el desig d'independència a Escòcia i a Catalunya ha estat sobretot el fet de no sentir-se ben tractats pels respectius estats.

Edimburg, la capital d'Escòcia, sent Londres massa lluny i poc sensible a les seves necessitats. Barcelona, la capital de Catalunya, veu i viu dolorosament com les decisions que la Generalitat ha de prendre per assegurar el progrés econòmic i social es veuen escandalosament limitades per l'actuació deslleial del govern espanyol. Un dèficit democràtic amb conseqüències negatives i quotidianes per al benestar dels catalans.

Què hem aprÈs observant Escòcia in situ? En primeríssim lloc, el bon joc democràtic. Admirem la manera com l'expressió del sí i del no, alternatives mútuament reconegudes, despertaven l'interès i el respecte polítics i ciutadans que les defensaven lliurement, basant-se en la legitimitat mútua. Els partidaris de la independència comprenen les raons dels qui han preferit seguir dins del Regne Unit i cap unionista, per més radical que fos, no ha posat mai en dubte l'existència de la nació escocesa.

Escoltat amb orelles catalanes, el discurs del primer ministre britànic David Cameron després de la victòria del no va ser exemplar. Va assumir el risc de perdre el referèndum perquè és demòcrata i va alegrar-se perquè les quatre nacions de la família britànica (Escòcia, Gal·les, Anglaterra, Irlanda del Nord) seguiran unides. Res a veure amb les autoritats espanyoles, que ens volen imposar una nacionalitat única, oblidant que viure en democràcia implica que ningú et dicti quina és la teva nacionalitat.

Som molts els qui avui ens sentim més decidits que mai a seguir el camí en el qual hem avançat tant i tan bé; volem fer el camí que ens porta a viure plenament la nostra catalanitat. Un sentiment que és molt divers, perquè som diversos en origen, en llengua familiar, en ideologia política, en condició social... però coincidim en l'aspiració de fer un país nou i millor. Avui som encara més conscients que “Ara és l'hora” de posar el nostre color al mapa d'Europa.