ara torno
Gent del barri (del Raval)
La proliferació de la prostitució al Raval i la denúncia del fet als mitjans de comunicació té alterat l'Ajuntament de Barcelona. Com que els mitjans han constatat la situació (de fet, la part més visiblement escandalosa del problema, però només una part), ara Hereu també ha de fer com si se n'adonés. Si hi ha hagut un augment de la prostitució, és que hi ha demanda; no només de guiris de preus rebentats i turisme sexual, sinó també del col·lectiu d'immigrants sense parella i dels marginats del barri, a part dels viciosos habituals, és clar. El problema, però, no es pot deslligar de la degradació social. Fa cinc anys que hi passo la jornada laboral cada dia i només s'ha de fer que caminar pel carrer i tenir els ulls oberts per veure el que l'Ajuntament no vol veure: brutícia, persones amb evidents símptomes de drogoaddicció o alcoholisme, sovint estirats a terra sense coneixement, gent gran remenant en papereres i contenidors d'escombraries, discussions i baralles contínues, robatoris, bicicletes circulant per les voreres (com a tota la ciutat)... Als que no volen veure més enllà, només els fa mal als ulls. A la gent que en té, li fa mal al cor. És normal que els veïns i els comerciants demanin més policia, perquè és el que es demana quan es veu que no hi ha voluntat d'intervenir a fons en la situació. De cinc anys cap aquí, que són els que puc testimoniar, la degradació és constant. S'havia maquillat amb operacions urbanístiques que van aclarir una mica el barri i que pretenien portar-hi gent guapa per rentar-ne la imatge. L'ordenança de civisme va ser un pedaç cínic (no cívic) a un problema de fons. Però la realitat ha tornat a sortir a la superfície: el problema és social, sanitari i de tenir un veritable projecte de ciutat. El Raval, però també la ciutat en general, s'ha escapat de les mans de l'Ajuntament. L'han volguda per ensenyar als turistes i s'han oblidat dels que hi vivim, i dels que hi malviuen. Dels que tenim feina i casa, rai. Però els que no tenen ni feina, ni mitjans, ni casa digna, ni família, ni educació ni consciència cívica... És clar que, d'això últim, tampoc no en sobra als llocs de responsabilitat.