La primera fase de la pèrdua

Aquest cap de setmana, escriure un article d'opinió sobre la consulta per a un diari imprès és córrer el risc de convertir-lo en obsolet al cap de cinc minuts. Però s'accepta el repte. Perquè, al cap i a la fi, tot està anunciat i l'única cosa que falta per saber és el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional, que tampoc hauria de trigar gaire.

Costa de creure que el text original, les esmenes, els esborranys i el text definitiu d'una llei que ha estat debatuda i aprovada pel Parlament de Catalunya no hagin sigut recollits pels diputats del Partit Popular i que, en conseqüència, no siguin des de fa dies en mans dels analistes polítics i jurídics del govern espanyol ni en poder dels membres del Tribunal Constitucional.

Si la senyora Sánchez-Camacho, el senyor Millo i tots els d'aquesta colla –que estan tot el dia predicant que la majoria parlamentària a favor de la consulta és una sedició en tota regla i que les institucions espanyoles ocupades pels seus coreligionaris ens amorraran a la legalitat constitucional– no han estat capaços de posar-se al servei d'una estratègia similar, ja em diran què hi fan al Parlament a banda de fer-s'hi permanentment els ofesos i esventar fantasmes. És a dir: de temps, els en sobra. La qüestió –santa innocència!– és si aquest tribunal trobarà arguments jurídics per anul·lar una llei que ha filat molt prim i, sobretot, si la celeritat amb què ha actuat el govern espanyol es compensarà amb la màxima dilació per desballestar per la via política el que potser no sigui tan fàcil desmuntar per la via jurídica. La desvergonyida compravenda de favors entre el PP i el PSOE que hem viscut aquesta setmana evidencia prou bé de quin costat es decantaran els arguments.

Ara bé: quins arguments polítics poden rebatre el clam d'1.800.000 persones al carrer, la determinació de 750.000 signants d'una petició de consulta, el suport del 78,5 per cent dels diputats del Parlament de Catalunya, de 864 municipis (un 91,23 per cent), de 37 consells comarcals i de quatre diputacions? No n'hi ha.

Però som encara en la fase de la negació, que és la primera de les fases de la pèrdua. Ens falten encara les de la ira, la negociació, la depressió i l'acceptació. Així que preparem-nos i tinguem paciència.