No necessitem Pujol

Ahir es va arxivar la transició a Catalunya. David Fernàndez ho va fer explícit, des del Parlament, connectant amb Pere Quart, el poeta lúcid que va rebutjar, ja el 1982, la Creu de Sant Jordi, per vergonya d'un sistema polític que havia ignorat –i
menystingut– algunes de les més legítimes aspiracions del poble de Catalunya. Aquell país pujolista, brut i dissortat, no era el que havia imaginat la generació que va perdre la guerra i sostenir l'exili. Al contrari, allò no era més que l'efecte regional d'un pacte de poder entre les elits franquistes i l'esquerra espanyola, amb l'autoorganització tolerada del catalanisme més assimilable.

Però han passat molts anys i massa coses. Avui la societat catalana sap que qui tenia raó era Joan Oliver quan denunciava que ningú que es considerés catalanista podia renunciar a la sobirania del seu país. I menys encara pretendre diluir aquesta responsabilitat fins a la inhibició. Ahir, per un instant, Jordi Pujol va tornar a esbroncar l'oposició i els mitjans de comunicació, però ha deixat de funcionar. Els catalans ja no necessiten Pujol ni ningú que posi límits a la seva voluntat. Els polítics han d'estar al servei, si volen ser-hi. Per això ningú no li va preguntar per les històries del seu pare, sinó pels negocis dels seus fills.

“Encara heu d'aprendre la força del nombre! La implacable eficàcia d'un no just, compacte i unànime!”, va escriure el gran Pere Quart. I, efectivament, un dia vam aprendre la força de ser molts i, sobretot, el que som capaços de fer des que, un dia, ens vam plantar amb el no més clar i més rotund d'Europa. Simplement, Jordi Pujol ha quedat enrere. No té dret a queixar-se: Joan Oliver l'havia avisat.