Ull de peix
Divorci
Benvolguda parella: veig amb estupefacció que has comès el disbarat de demanar el divorci. Oblida-te'n: això no passarà mai. M'escrius amb un seguit de queixes estúpides: dius que em quedo el teu salari (administro jo, no?); dius que et vas casar perquè la meva família va obligar la teva per uns deutes; també al·legues que no et faig cas, que no et deixo mai el cotxe, que apago els llums quan tu estàs fent alguna cosa, sense parar-te a pensar que jo administro. I que no pots decidir ni on sortim, ni els invitats que tenim ni les sortides que fem, i que ni tan sols et pots triar tu la roba. Se t'oblida que jo et dono els diners de la compra, sense els quals no menjaries, i que la casa és a nom meu, com el gas, l'electricitat i el compte del banc.
En un atac de bogeria m'amenaces de portar-me als tribunals. Oblides que et vas casar amb mi per tota la vida, que sense mi no ets res, i que cap amic no et voldrà ni tan sols saludar, i, el més important: que necessites la meva autorització per divorciar-te, la qual no tindràs mai. Estàs creant una fractura perillosa. I no sols això, sinó que estàs dividint la teva pròpia família. Sí, sí: em consta que la teva tieta Alícia no hi està d'acord. És lleig que enfrontis els teus propis familiars. Però anem al que compta: ja he parlat amb el jutge Mariano Constitutivo, que és el que es cuida d'aquests afers, i ja m'ha dit que la teva demanda no prosperarà mai. Per tant, treu-t'ho del cap, burr@. A més has exaltat la teva pròpia família, els has contat mentides, els has fet promeses, i ara vols que la seva opinió pesi en l'ànim del Tribunal de divorcis. Doncs tampoc: jo, com a responsable de la casa, et declararé alienat(da) i pots ben creure que el metge em farà cas a mi, no a tu: tu no existeixes, ets un simple apèndix meu. Deixa'm, doncs, en pau, que estic atrafegat(da) llegint un magnífic llibre que es titula ¡Gibraltar español!. Aquesta me la pagaràs, ja ho crec que sí.