Les conviccions
Conviccions com la de qui ha donat voltes i més voltes a una possible solució i finalment ha pres el camí que percebia profundament que era l'encertat. O com aquell que canvia de criteri, però torna a pensar si ha fet ben fet, fins que en té la certesa, i s'hi jugaria el coll: no vol i pot fer-se enrere. Conviccions com les de qui està disposat a votar sí i sí, malgrat les amenaçadores o seductores veus que li presenten objeccions o proven de desviar-lo desacreditant l'opció que ell ha presa. Molt sovint prenem per conviccions allò que no són sinó opinions o presa de posicions condicionades per factors ocasionals. –Tu ets independentista, sempre ho has dit. En canvi jo no ho sóc. Passa res?
–No passa res; aquest és el tauler de les opcions: juguen blanques i després negres. Democràcia. –Sigui com sigui, les teves conviccions tenen el mèrit de santa Rita; perquè els independentistes no teniu futur. –Jo crec el contrari. I les teves, de conviccions, són tan fortes com les meves? –És que no cal que ho siguin: a mi només em cal deixar que les coses continuïn com fins ara, saps?
La conversa pot continuar en aquest to gens agressiu, i pot succeir –i passa sovint– que les argumentacions de la independentista duguin el seu oponent a admetre que coneix casos de gent en principi indiferent a l'opció independentista, que alguna estona àdhuc se la miraven a repèl, i per l'esdevenir dels dies i dels fets han acabat creient que és la millor solució.
Si no fos així, no s'explicaria l'extensió actual de l'opció, amb la majoria que es preveu: ha estat un procés cada vegada més freqüent de modificació del mapa mental. En trobaríem, d'aquests neòfits, que, si els aplicàvem una maièutica oportuna, descobririen que mai no havien tingut conviccions radicals, sinó adhesió a un costum, i desproveïda d'anàlisi. La seva posició anava des de l'espanyolisme tòpic fins al catalanisme tou. Tan bon punt han reflexionat, i han pres el temps necessari per elaborar unes conclusions, aquestes els han portat a introduir dins el quadre de possibilitats la de la independència, com una més al començament i més tard com la millor.
Per què la millor? Perquè és la més netament excloent. De catalanista se'n pot ser folklòricament, sentimentalment, boirosament, per tradició familiar; en canvi, la militància en el separatisme –no ens faci por la paraula, els escocesos l'empren– prescindeix de prevencions i de peròs. Hom és independentista del tot. Globalment, el votant independentista forma part d'una compacta host que creu fermament, que té la convicció que el seu país, la seva nació, si esdevé un estat anirà endavant sempre, mai endarrere, que si ha anat endarrere és perquè li deien el que havia de fer i no podia prendre les pròpies decisions. D'això n'estaven convençuts totalment el més de milió i mig de catalans, ells i elles, l'Onze de Setembre, aplegats dins la V, aquella riuada de persones de tota edat i procedència. Convicció ferma, i confraternitat.
Si pots decidir a cada moment el camí, els errors que cometis només seran teus, però també els triomfs. Estant sotmès, no solament els triomfs se'ls atribuirà un altre, sinó que les fallides te les carregaran a tu. Ai dels vençuts.
