El meu estimat i còmplice amic que, com ja saben, a vegades en té de bones, m'explicava que fa molts anys uns parents seus varen deixar d'escoltar la ràdio quan el fill gran va marxar a la mili. Estaven de dol per l'absència (temporal, això sí) del primogènit i com que calia guardar i viure la tristesa sense distraccions no deixaven que cap entreteniment els fes sortir del seu ensopiment. Vist amb la perspectiva del temps i la distància emocional respecte als protagonistes de tan radical desconsol, l'anècdota fa riure però, trets tots els ítems de l'exageració, el tòpic de la pèrdua, com quasi sempre passa en algun moment de la nostra existència amb els tòpics, té molt de sentit. Se'ls havia buidat el niu. Sentien l'allunyament i feien bandera de la malenconia.

Fent un salt en el temps i gràcies a unes circumstàncies fantàstiques i privilegiades (res a veure amb la desapareguda mili) ara tinc els fills fora de casa formant-se pel seu futur. Dec ser molt tòpica jo també, perquè, els he de confessar que no he pogut evitar que aquesta circumstància, que, de manera racional, és evidentment positiva, m'hagi fet sentir, durant uns dies, un cúmul i una combinació de sentiments nous i, segons com, contradictoris: orgull per saber-los fent el que toca fer, preocupació per saber si això que toca fer ho faran amb seny i per si les coses els aniran bé, alegria veient-los més autònoms en la seva vida diària i un xic de malenconia per no poder compartir la quotidianitat amb ells. Per tant, ja poden suposar que, tot i que no penso tancar la ràdio (més aviat miraré d'anar a més sopars i espectacles), ni em posaré de dol (m'he comprat un vestit vermell preciós) ni abaixaré les persianes per estar a les fosques, entenc perfectament aquella sensació de desert i enyorança que hi devia haver a casa dels parents del recluta que feia que la pena que se'ls havia instal·lat a l'ànima d'una manera irracional els semblés perpètua.

Però no! Suposo que no ho devia ser perquè ara i aquí, una vegada passats aquests primers dies d'aclimatació, ja veig amb optimisme tot allò que, com a éssers afortunats, els meus fills estan vivint i els toca aprendre.