Sis-cents anys cartoixans
La cartoixa de Santa Maria de Montalegre ara és el referent català de l'orde cartoixà, amb una comunitat d'una dotzena d'homes
Anualment, a l'entorn de la festivitat de Bru de Colònia, escric un article referent als amics cartoixans, com a fidelitat a un orde religiós amb el qual mantinc especial relació fraternal. Propers al 6 d'octubre, ara toca, i la història recorda que l'única cartoixa catalana d'homes existent avui dia és a les vigílies de complir sis-cents anys de vida.
Per la sinuosa ruta que ascendia pel coll de Mons Hilaris, a les darreries del febrer del 1415 un grup d'homes d'hàbit blanc guiava una caravana de carros procedents de Terrassa. La crònica parla d'un estol d'homes pietosos, dirigits pel pare prior, amb uns altres tres pares i vuit germans, a més d'un nombre indefinit de llecs i criats. Els carros anaven molt carregats, ja que traslladaven les andròmines de l'abandonada cartoixa de Vallparadís, massa petita per enquibir la comunitat i massa poc adequada per satisfer les pretensions d'un ambiciós prior. Al darrer carruatge, un taüt de zinc on hi havia les restes de Blanca de Centelles, gran protectora de l'orde, quasi considerada santa pels monjos, que havia mort una trentena d'anys abans. A la collada, els cartoixans havien adquirit l'antic monestir de Montalegre, on unes monges agustines havien residit des de 1247 a 1362, quan es van traslladar a Barcelona per motius de seguretat, en una època en què el bandidatge feia estralls en les comunitats femenines de fora ciutat. Els fills de Sant Bru venien a instal·lar-se al lloc, mentre iniciaven la construcció d'un gran cenobi a la vall.
Corrien temps difícils per a l'Església, afectada pel Cisma d'Occident, quan Domènec de Bonafè era l'ambiciós prior que va iniciar el projecte de la nova cartoixa, que havia d'unir les comunitats de Sant Pol i Vallparadís, servint-se de la bona relació amb el papa Benet XIII –el cismàtic papa Luna– i el cardenal cartoixà Bonifaci Ferrer, germà de l'influent Vicenç Ferrer. Obtingudes les butlles necessàries, Domènec va gestionar la fundació de la cartoixa de Montalegre, que inscriu l'acte fundacional al setembre del 1415, amb un orde cartoixà dividit per les adhesions a dos papes diferents i amb l'estigma per a la nova fundació de ser considerada cismàtica. Amb tot, des de la mateixa arribada, s'inicia la construcció de les noves dependències, ja que poc abans havien negociat la compra d'uns amplis terrenys, a peus del monestir agustinià i ocupant gran part de la vall de Montalegre, en un cul de sac que facilitava el silenci absolut al bell mig d'una natura generosa.
És Francesc Maresme, profés de Portaceli, qui va encapçalar el procés d'unificació de les dues obediències cartoixanes sota el govern de la Grande Chartreusse (1419) i, curiosament, el mateix pare Francesc és nomenat prior de Montalegre, al 1423, càrrec que ocuparia fins al 1437, quan seria nomenat procurador general i, posteriorment, reverend pare general. Quan Francesc Maresme arriba a Tiana porta amb ell el profés Joan de Nea, a qui nomena procurador i que, com a arquitecte, dirigirà les primeres grans obres de construcció del cenobi (1423-1459). Mentrestant, tancat el període cismàtic, el papa Eugeni IV valida la butlla fundacional. Montalegre aixeca el seu poder a la vall i l'impulsa a tota la comarca.
La Cartoixa de Santa Maria de Montalegre ara és el referent català de l'orde cartoixà, amb una comunitat d'una dotzena d'homes que mantenen, contra els vents vigents, l'aposta per la solitud, l'estudi i la pregària. Un xoc amb la societat actual, però una aposta de vida que mereix el màxim respecte i que fins demana una especial atenció social, cultural i religiosa en aquest compliment del sisè centenari.
