La crònica
Ciutat d'aigua
Podríem haver il·lustrat aquesta crònica amb alguna de les lamentables imatges de la darrera inundació soferta a Girona. És clar que aquesta vegada l'aigua no va ensenyorir-se dels carrers de la ciutat, sinó que va lliscar avall pels túnels de l'AVE fins a convertir-los en un autèntic canal.
Sembla –segons Adif– que va ser gràcies als defectes de construcció dels túnels de l'AVE que la ciutat no va quedar negada. Hem de donar gràcies a la improvisació, a la pressa per inaugurar l'estació i a l'abandó posterior per part d'aquesta empresa pública que la ciutat es va veure lliure de les aigües. Un clar exemple de cinisme!
Però vam demanar al fotògraf una visió amable del nostre riu per antonomàsia, el Ter, que en el seu tram del Pont Major –un barri gironí ignorat– presenta aquesta laminació que fa que l'aigua tingui un perfil atractiu, sobretot ara que el cabal és important. Girona té l'assignatura pendent de convertir el Ter en un riu urbà perquè formi part dels atractius principals de la població, que la ciutadania se'l faci seu, hi mantingui relació com un passeig inigualable entre el verd dels arbres i el curs de l'aigua.
I és precisament en el punt que
reflecteix la imatge del riu darrere les cases del pont Major on es pot contemplar aquesta panoràmica, quan un menut relleu que travessa el cabal de banda a banda li provoca una laminació, precipita l'aigua que flueix i li dóna l'aspecte d'un salt de plata amb remors de plenitud.
Girona té comptabilitzats, des de finals del segle XII fins al 1971, 123 aiguats. Els historiadors estan d'acord que aquests són els que han quedat anotats d'alguna manera, però que en el passat eren tan freqüents que se'n podrien comptar més de mil.
Malgrat això, quan han vingut jerarques de fora han menystingut la força que podrien tenir les aigües dels quatre rius i els seus afluents. Quan es van demanar unes preses de laminació per a l'Onyar, l'argument contrari va ser que no es podien esmerçar diners per a aquesta m... de riu!
Era en ple estiu, i ningú va aixecar el cap per comprovar que Girona és una població encerclada entre muntanyes, de manera que el risc d'avingudes és alt. Ara ha passat igual. “El riu Güell, la riera de la Pabordia... ves quin perill poden suposar”, van pensar els tècnics i ho van deixar a mig fer.
El Güell neix a Montfullà –aquí mateix– i no és tan pacífic com sembla. Julià de Chia va escriure que era “un apacible riachuelo en días despejados, y azote de los campos en días de tormenta”. El seu curs havia coincidit amb l'actual carrer Figuerola, però ha sofert moltes modificacions en el seu traçat, i és manyac, però de poc fiar. Una vegada més s'han equivocat en menysvalorar-lo.