Respostes

La plaça Llimoner de la Font de la Pólvora, a Girona, és un espai tancat per blocs d'habitatges, un punt de trobada. Hi ha un bar, dues botigues i una perruqueria. Dissabte passat, al matí, hi havia també cardines, moltes cardines dins de gàbies petites, individuals. En Juan, assegut al mig de la plaça, remenava i tapava o destapava les gàbies. Com més cantaven els ocellets, més reia i s'animava. “¿Qué te parece?”, em va preguntar. S'estava bé en aquella petita placeta assolellada, però no hi vaig poder fer gaire el badoc. Hi havia anat a parar com a col·laborador de l'enquesta de l'Assemblea Nacional, i encara quedava un bon plec de qüestionaris per passar. Formulàvem sis preguntes sobre com hauria de ser Catalunya si esdevingués un país independent, en el fons no era altra cosa que una invitació a pensar. Però a part d'això, no tenia gaire clar que l'enquesta en si tingués massa valor. En qualsevol cas les instruccions deien que no es tractava pas de convèncer ningú (no n'hauria pas sabut), ni de dialogar, sinó només de preguntar i escoltar. De manera que dissabte passat vaig escoltar accents i tons de veu molt diferents, gent que tenia pressa i altres que et convidaven a passar i t'explicaven la vida, com va fer amb veu greu en Francisco, un gitano nascut al carrer de la Barca que ens va fer seure a taula mentre acabava de dinar, o una noia hindú que lentament em va dir “pots parlar-me en català si us plau”, o dos nois asseguts al carrer que, amb veus fortes i segures, ens van dir sentir-se i voler ser espanyols. Els blocs de pisos del sector nord de la Font de la Pólvora tenen les escales destrossades i brutes. De dins d'un pis algú va preguntar si érem “de la llum”. Portes que no s'obrien però també portes que un cop obertes ens van permetre escoltar gent parlant amb normalitat de qüestions que altres consideren intractables. Només quan preguntaves pels sous dels polítics o per la corrupció canviaven el to de veu. “¿La independencia sería para todos o solo para los que son catalanes?”, va demanar-nos una senyora. “La pesseta era molt millor que l'euro”, ens van assegurar molts. Preguntar i aprendre, això vaig fer aquell matí. Ja cap al final, cinc o sis persones contestaven el qüestionari conjuntament i discutien entre ells. “Gracias por responder”, vaig dir per acomiadar-me. “Gracias a usted por preguntar”, em va dir l'home que havia portat la veu cantant. Si em quedava algun dubte sobre el sentit de l'enquesta se'm va esvair del tot en aquell moment.