Espanya: un país en negre

Cada vegada tinc més interioritzada la teoria segons la qual l'Estat espanyol camina cap una gran implosió. La corrupció, l'amiguisme, els aprofitats del poder, per força han de tenir un moment a partir del qual tot exploti. Giovanni Sartori ja ens avisa quan ens diu que fins i tot la tolerància té un límit, i a partir d'un punt determinat es trenca. El problema que jo hi veig, per les experiències que hem vist altres països quan passa això, és que pràcticament mai la nova solució és la ideal. Fa uns anys, en un procés de decadència terrible de les estructures d'estat italianes, la renovació va ser tenir molts anys de Silvio Berlusconi. I sense anar gaire lluny, a Marbella, Jesús Gil y Gil va guanyar per majories absolutes perquè la ciutat havia entrat en una caiguda espantosa. Així doncs, tants núvols negres més aviat avisen d'un futur de tempesta que no pas assolellat.

Miguel Blesa, sortint de la presó de Soto del Real, clamava contra el jutge Elpidio Silva, per haver-ne decretat l'ingrés, ja que li havia fet molt de mal moral i en la reputació professional, a més de dir-nos que era innocent de tot. El fet més immediat és que el jutge és apartat a l'ostracisme i Blesa, al carrer, fent-se el màrtir. Però aquesta setmana s'han descobert més coses a afegir a la motxilla de l'expresident de Caja Madrid, i és que ell i 85 més tenien i utilitzaven unes targes de crèdit de diner negre per les seves despeses extres. Total, més de 15 milions d'euros és la quantitat que han detectat de què havien disposat per aquest sistema. En la llista d'aquests vips hi trobem, a més de Blesa, des de Rodrigo Rato i Rafael Spottorno (que havia estat l'últim cap de la Casa Real de Joan Carles i ara assessor), fins a sindicalistes de la UGT, de CCOO i gent de tots els partits. És a dir, tot el nucli dur del que ha estat el país postfranquista.

Com és natural, un moviment així sobre una falla tan important com la crisi econòmica ha de remoure tots els fonaments del sistema. Cristóbal Montoro, en un intent de neutralitzar l'escàndol, s'ha afanyat a dir que enviarà inspectors d'Hisenda a totes les empreses de l'Íbex 35, per veure si aquestes pràctiques són més generalitzades. Però es deixa un detall: per què no els envia també a totes les caixes que han fet fallida, fins i tot les que, com Caixa Girona, van ser absorbides per una altre entitat? No pot ser que tots els consells d'administració de les caixes fossin ocupats per polítics i tenen por d'engrandir més, si és que es pot, l'escàndol?

Un altre exemple clar del gran miracle espanyol ha estat la connivència entre els negocis i el BOE. Alguns atribueixen dots de mag a Florentino Pérez per haver comprat una empresa, catalana per cert, a pesseta l'acció, i haver-la transformat en una multinacional com ACS. Però hauria estat possible sense el BOE? Mirem què ha passat amb Escal UGS. Aquesta empresa és la que construïa i volia explotar el magatzem de gas subterrani conegut com a Castor. Suposo que aviat començaran les investigacions sobre com es va fer la concessió (època de José Montilla com a ministre) i quins informes hi havia, però el seguit de terratrèmols van provocar que la concessionària tornés la concessió a l'Estat. El 66,7% d'Escal UGS és d'ACS (Florentino Pérez) i resulta que el 30 de novembre passat vencien una part del bons i els seus interessos del crèdit que ACS havia fet de 1.400 milions per a aquest projecte.

I Florentino va dir al govern espanyol que no pagaria si no rebia la indemnització que preveia el contracte de concessió. Les alarmes es van disparar entre els ministeris d'Indústria i d'Hisenda, puix que entre els bonistes hi havia el Banc Europeu d'Inversions (BEI), dependent de la Comissió Europea, i un impagament hauria estat molt negatiu pels mercats financers i la marca Espanya, i el resultat el vam veure divendres passat al Consell de Ministres: pagar 1.350 milions d'indemnització i carregar-ho durant 30 anys als consumidors de gas.

Per mi, l'empresari és el que assumeix un risc, això és una altra espècie el nom del qual el deixo per a la seva imaginació. Però no és empresari.