Gràcies, ‘bwana'

Ho va dir Rajoy llegint el teleprompter només tornar de la Xina i abans d'iniciar la pantomima amb el seu govern, el Consell d'Estat i un Tribunal Constitucional que cada vegada cava més fonda la fossa per a Montesquieu i la separació de poders. Ho va dir Rajoy llegint el teleprompter, com fa uns dies ho havia avançat la faraona Sáenz de Santamaría. I encara abans l'avui defenestrat Gallardón. I més enrere Manuel Fraga i José María Aznar. I Felipe González i Alfonso Guerra (ja se sap que en segons quines qüestions PP i PSOE tanto monta monta tanto, oi Iceta?). Ho va dir Rajoy llegint el teleprompter i Pedro Sánchez va córrer a posar-se al seu costat: Catalunya i les seves institucions són el que són gràcies a la Constitució del 1978. Gràcies, bwana, i perdoni per les molèsties.

Així, abans del 1978, Catalunya era nacionalment més erma que el desert del Sàhara en època de sequera. Mai no van existir ni l'abat Oliba ni les Assemblees de Pau i Treva que va citar Pau Casals en el seu memorable discurs a l'ONU del 24 d'octubre del 1971. Ni les Corts, ni la Generalitat (de la qual, Artur Mas no és, per tant, el seu 129è president). Ni Ramon Berenguer IV, ni Jaume I. I, evidentment, no van existir ni les Constitucions Catalanes, ni els Consolats de Mar, ni tampoc es van escriure les quatre grans Cròniques. Abans del 1978 no hi havia hagut ni Guerra dels Segadors ni una Guerra de Successió que va acabar amb la liquidació de l'ancestral entramat institucional de la nació catalana i amb el cap del general Moragues penjat dins d'una gàbia de ferro al portal de Mar de Barcelona.

Abans del 1978 no havien existit mai ni la Mancomunitat ni la Catalunya republicana. I el Principat no havia tingut el trist privilegi de tenir el primer president democràtic del món assassinat pel feixisme. No. Catalunya no té mil anys. Tot just acaba de complir els 36, els que van des del 1978 fins avui. Els que van d'Adolfo Suárez a Mariano Rajoy.