‘La guerra global'
Un llibre útil per entendre el present és l'assaig del teòric italià Carlo Galli La guerra globale (Roma: Laterza, 2002). Galli argumenta que la globalització ha engendrat un nou espai polític que correspon a un tercer tipus de guerra. D'una banda, el primer tipus de guerra moderna va consistir en els combats per construir els estats nació durant els segles XVIII i XIX. Aquestes guerres d'independència, exemplificades en la figura de Napoleó, unien pobles, líders i estats contra altres poders sobirans. D'altra banda, les guerres mundials del segle XX van representar un segon tipus basat en l'exterminació tecnològica i massiva. La lògica de destrucció total d'aquestes guerres va culminar en l'holocaust, però també va mantenir-se en l'ordre bipolar de la guerra freda, articulat al voltant de l'amenaça apocalíptica de la bomba atòmica.
El nou tipus de guerra global, en canvi, és una guerra permanent que ja no es pot distingir de la situació de pau. Aquesta guerra no té un origen ni una finalitat clars, sinó que és una de les “maneres de ser” de la mateixa globalització, que Galli defineix com una “contradicció sense sistema” (56). Les batalles contra el terrorisme, el narcotràfic, la pobresa o la corrupció endèmiques, doncs, formen part de l'ordre normal i productiu del món. En aquesta nova situació, els estats ja no poden crear un ordre intern de pau que filtri el desordre extern produït per aquests conflictes i, per això, tots els espais locals són immediatament globals i viceversa (51).
La utilitat de l'anàlisi de Galli rau en dos punts principals. En primer lloc, ens serveix per qüestionar i, si cal, abandonar els conceptes polítics del passat. Quan ens acusen de totalitaris, nacionalistes i nazis, no solament ens insulten de manera repulsiva, sinó que, a més, s'equivoquen de vocabulari per a la conjuntura històrica. En aquest sentit, si l'holocaust representa el gran esdeveniment del segle XX, el punt abismal en relació amb el qual s'havia de definir tota posició política, ètica i fins i tot estètica, la guerra global ja no funciona segons la lògica genocida de la guerra total. Un altre tema, és clar, és què n'hem de fer, de la memòria de l'holocaust. Si bé d'una banda ja no tenim la urgència ètica de recordar-lo per oposar-nos al perill de destrucció total, d'altra banda tampoc no podem acceptar l'oblit i que passi com en aquell conte genial d'Empar Moliner, La sessió de maquillatge, en què una maquilladora confon la marca que té al braç el supervivent d'un camp nazi amb un tatuatge. Després d'ensenyar-li que ella també porta un tatu, la maquilladora demana al supervivent: “¿Qui l'hi ha fet, el seu? És que m'encanta…!”
En segon lloc, Galli conclou que cal buscar un nou espai obert per la política que prometi la “imatge guia” d'una humanitat alliberada (98). Això es pot interpretar de moltes maneres, però és evident que el sobiranisme encarna una promesa concreta d'aquest espai de democràcia. Xavier Sala i Martín ja ha explicat la novetat que representa poder decidir la sobirania votant i no pas a través d'una guerra. Potser la seva tesi no és del tot exacta, perquè entén la guerra segons les guerres d'independència de la modernitat i, en canvi, es pot dir que estem lluitant una guerra legal, financera i mediàtica amb l'Estat. Però sí que és cert que aquesta nostra guerra local és una lliçó immediatament global sobre com la democràcia pot generar un espai de pau que interrompi el cicle de guerra permanent de la globalització.