Lisbeth Salander

Alguna cosa estranya passa a Suècia quan descobreixes, uns instants abans de deixar anar una quantitat indecent de renecs molts dels quals ni tan sols pensaves que podrien sortir mai de la teva boca, que un moble d'Ikea té un error tècnic que impedeix físicament el seu muntatge final. En aquell moment, allò en què havies cregut, la perfecció absoluta del model suec –un concepte metafísic que ho inclou tot i res–, se'n va en orris. El primer impuls és agafar el recopilatori d'Abba que tots tenim amagat i estampar-lo contra el primer Volvo fastigós que passi sota el balcó.

El model suec amb el qual Jordi Pujol va vendre la seva ànima a la socialdemocràcia representada per Olof Palme –l'assassinat del qual encara no està resolt– finalment ens ha donat una cara tangible a la quals poder-nos agafar amb força. Lisbeth Salander, la versió postmoderna d'Edmond Dantés, és la filla, ho reconec, que voldria tenir. Una bestiesa, em direu, si tenim en compte que és extremament violenta, asocial, bisexual, delinqüent informàtica, falsificadora i un grapat més de coses que allunyen aquesta noieta d'allò que tanta gent defensa aferrissadament aquests dies: l'educació i els valors cívics.

Un desig irrefrenable d'empatia m'envaeix quan me la imagino amb un pal de golf o un bat de beisbol atonyinant un per un o tots plegats els malparits que poblen la faç de Suècia. A prendre pel sac, les convencions socials i el sistema de valors! Les dones sempre han estat sotmeses socialment i sexualment als desitjos dels homes. L'equilibri només s'aconseguirà si algú atemoreix de veritat els degenerats que encara se n'aprofiten. Lisbeth, un missatge des del món real: et trobem a faltar.