Occità, oficial?

No m'agradaria que allò que Espanya ha fet, tradicionalment, amb els catalans, ho féssim nosaltres amb els aranesos, en qüestió de llengua i identitat:
menyspreu, oblit, discriminació... M'ha vingut al cap, ara, mirant el model de papereta de vot previst per al 9 de novembre. La doble pregunta apareix redactada en dos idiomes, català i espanyol, oficials en el territori del Principat, però, de manera inexplicable, no hi apareix la tercera llengua que té, exactament, la mateixa consideració d'oficialitat: l'occità, conegut com a aranès a l'Aran. Amb Luxemburg, el Principat és l'únic indret de la Unió Europea amb tres llengües oficials en un mateix territori. El text de l'Estatut d'Autonomia, al qual va passar el ribot primer el parlament espanyol, sota la direcció professional del fuster-ebenista Alfonso Guerra, i després el Tribunal Constitucional, va mantenir, tanmateix, un article on s'estableix aquest règim de triple oficialitat lingüística: “La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és la llengua pròpia d'aquest territori i és oficial a Catalunya, d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.”

La cosa no pot ser més clara, doncs. La llengua occitana no és oficial només a l'Aran, sinó que n'és “a Catalunya”, a la totalitat del territori del Principat, a totes les seves comarques, ciutats i pobles sense excepció. No es tracta, doncs, de fer paperetes en occità només per a l'Aran, sinó per a tot Catalunya. L'1 d'octubre de 2010 el Parlament va aprovar la llei de l'occità, aranès a l'Aran, que tenia com a objectiu, entre altres, “la protecció de l'occità a Catalunya [...] en tots els àmbits i sectors”. La mateixa llei recull que, entre els drets reconeguts, hi ha el de “no ésser objecte de discriminació per raons lingüístiques”. És evident, doncs, que s'incompleix la legalitat catalana en discriminar lingüísticament l'occità a les paperetes, en un àmbit tan específic com és l'electoral. I que el promotor de la discriminació no és l'autoritat espanyola, sinó la catalana. Ja sé que, per a alguns, aquesta anomalia pot ser considerada una fotesa, un detall menor, un aspecte sense importància, enmig de l'huracà vertiginós en què avui ens movem, dia rere dia. Però no és així, perquè és en aquests aspectes concrets que un país i un govern guanyen la seva credibilitat o bé la perden del tot.

Amb quina legitimitat podrem nosaltres queixar-nos de la discriminació lingüística habitual a què el govern espanyol, de qualsevol color ideològic, ha sotmès i sotmet la llengua catalana, en tants i tants àmbits i funcions, si resulta que nosaltres fem exactament el mateix amb la llengua dels aranesos, a l'hora de la veritat? És profundament lamentable que s'hagi desaprofitat fins ara, davant del món, l'oportunitat de la propaganda gratuïta que hauria significat imprimir les paperetes de la consulta del 9 de novembre en les tres llengües que, ara i tant, tenen la condició d'oficials en el territori que figura que es vol independitzar. Cada cop que un mitjà de comunicació, d'arreu del món, reprodueix la papereta en qüestió en només dues llengües, està donant una imatge de Catalunya que no és aquella que, segons la nostra pròpia legalitat, correspon. L'Aran, el territori més petit de llengua occitana, va donar al seu idioma el reconeixement més gran a què pot aspirar-se: el de l'oficialitat. D'aquesta manera, Catalunya esdevenia l'únic territori, a Europa i al món, on l'occità era idioma oficial. I la notícia va provocar efectes del tot positius en els territoris occitans de França i Itàlia, que posaven Catalunya com a exemple de sensibilitat democràtica i de respecte a la diversitat i a les minories culturals i nacionals. Fóra una llàstima que, precisament en aquest moment del procés d'emancipació nacional, el món veiés com, en els instants decisius, l'oficialitat de l'occità, a Catalunya, no passa de ser aigua en un cistell. De vímet...