Dèficit letal de responsabilitat
Han estat més preocupats de buscar un boc expiatori pel contagi de l'Ebola que d'actuar amb diligència
De l'Ebola, fins aquest estiu en sabíem ben poc. Esporàdicament ens arribaven informacions de brots d'aquesta malaltia a països africans que causaven la mort de centenars de persones. Però quedava ben lluny. Tot va canviar aquest estiu quan dos missioners espanyols que treballaven a Sierra Leone i Libèria van ser traslladats a Madrid en estar infectats pel virus. L'occidentalització de la malaltia va anar acompanyada d'un cert neguit que s'ha tornat preocupació extrema quan avui fa una setmana es va confirmar el primer contagi fora del continent africà, concretament a l'Estat espanyol. I el que ha passat en aquests set dies és que s'ha constatat el dèficit crònic de responsabilitat per part de l'administració, tant la de l'Estat com la de la comunitat de Madrid. Lluny d'admetre les seves mancances i actuar amb diligència, la preocupació de l'administració ha estat buscar un boc expiatori a qui culpabilitzar dels fets, una conducta a la qual malauradament ja estem més que acostumats. Sembla haver-se convertit en una especialitat dels governs del PP fer mans i mànigues per eludir responsabilitats. O no va passar això amb el Prestige, el cas del Yak 42 i ara amb l'Ebola? Com pot un responsable polític qualificar de mentidera una auxiliar d'infermeria que s'ha infectat d'Ebola mentre feia la seva feina i culpar-la del que li ha passat? Aquestes acusacions són dignes d'anar al jutjat de guàrdia, com també ho és el fet que aquest senyor encara continuï en el seu càrrec. Encara més greu és el paper, seria més correcte parlar del no-paper, que està jugant la ministra de Sanitat en aquesta crisi, que sembla més aviat que no l'afecti.
Els agradi o no, va ser el govern espanyol el que va decidir traslladar a Madrid els dos malalts, i era i és responsabilitat seva garantir la seguretat del personal sanitari que es va fer càrrec de la seva cura. Davant d'això no poden eludir les seves responsabilitats. D'accidents, certament, n'hi ha diàriament als centres sanitaris, però en aquest cas es tractava d'uns professionals que requerien un seguiment especial donada la feina que havien desenvolupat. És inconcebible el grau de desgavell i d'improvisació demostrat per les autoritats sanitàries en el cas de Teresa Romero, que, lluny de transmetre tranquil·litat a l'opinió pública, han traslladat la incapacitat per afrontar una crisi sanitària d'aquesta magnitud. Serà per aquesta incapacitat manifesta que caldrà demanar responsabilitats.
