Oh, Uclés!
Al cap d'un any de la mort de Josep Uclés, el Museu de Granollers i el Centre Cultural del Carme de Badalona, de manera complementària, presenten, fins al gener del 2015, una exposició de 60 obres de l'artista, el comissari de la qual és Vicenç Altaió: Uclés art+poesia+sexe+política 1978-1985. A Badalona també s'hi celebraran sengles conferències, a càrrec de Lourdes Cirlot (“Elements màgics en l'obra d'Uclés i la influència de Dau al Set”) i de Jaume Fàbregas (“Entorn de les postres de l'àvia i la cuina tradicional catalana), respectivament. La memòria no pot precisar si va ser Josep Duran, aleshores regidor de Cultura de l'Ajuntament de Badalona, qui em va presentar Josep Uclés, o si ho va fer Isidre Sala, el llibrer d'El Full, en un descans de la reunió d'un jurat de narrativa dels premis Ciutat de Badalona. Uclés era del barri de la Salut (“salut” és un dir) i jo era del barri del Progrés (“progrés” també és un dir). Compartíem unes afinitats ocultes de petita pàtria, ell a la vora i jo a sota de l'Escorxador i dels canons del turó d'en Caritg (el “Troncalís”, en la corrupció xarnega de Guifré i Cervantes), així com una mirada sobre aquell món entre escèptica i astorada: érem fills de vençuts. Ell, potser, ja les sabia, aquestes afinitats, però no pas jo, quan em va demanar si volia participar en un llibre d'art i lletra convocat sota el seu patrocini: Oh, Uclés!, que va veure la llum el 2007, amb textos de Sam Abrams, Vicenç Altaió, Matthew Tree i jo mateix, a més de quatre versos de Maria Mercè-Marçal dedicats al pintor. La meva contribució agafava com a excusa una tela de gran format que em fascina (Plaer a la riera, una fel·lació “à plain air', que, segons Uclés, no era sinó una metàfora de la confessió catòlica) i en la qual vaig evocar els nostres paisatges d'infantesa (les bòbiles, els plàtans de la carretera Nova, els garrofers, la torre de l'Escorxador, els camps de blat de moro de Can Cros, el tramvia 70, el cine de la Salut, les putes de la Mina...). No sabia, aleshores, que el mateix Uclés, en un text publicat el 2004 a Badalona Badalones per celebrar el 75è aniversari, d'Edicions Proa, i en el qual jo també havia col·laborat, feia la confessió tan terrible com gens catòlica de com el va afectar la destrucció dels nostres paisatges per les excavadores: “En un tres i no res, ni camps de blat ni bòbiles, ni basses ni aus ni insectes. També a mi em deixaven ferit de mort: tant em va afectar aquella visió que entraria en malaltia i repòs absolut, quatre injeccions diàries i quasi dos interminables anys serien necessaris per recuperar-me'n. El progrés també mata, i el meu barri estimat em llevaria part del meu cos i la meva salut”. (Cal dir, en pro de la veritat històrica, que els pagesos que es van vendre masos i horts es van fer rics. Per la meva banda, em vaig salvar escrivint-ne una trilogia de ficció). En el poema eròticoexpressionista que vaig dedicar al quadre d'Uclés, els cossos del pintor i la model acabaven fonent-se entre ells i amb la naturalesa que els envoltava (les basses, els abocadors, els canyissars). No sabia que, en la “Justificació plaent” que encapçalava el llibre, el pintor desvelava un secret d'artista que ens tornava a lligar d'amagat: la veïna del costat que el feia asseure sobre les seves cames i l'acaronava el front mentre anava repetint: el blau del cel. Aquella dona que li assegurava que ell veuria el blau del cel i que li va deixar en herència una moneda brillant i grossa amb la llegenda: “Madame Petit. 5 pessetes. Venus. Urania. Priapo”.
