La columna
Miracles
Un dia com ahir, 14 d'octubre, naixia fa anys la pensadora alemanya d'origen jueu Hannah Arendt. Arendt m'agrada per les coses que deia i escrivia; per exemple, que cal comprendre. I que no pots comprendre res ni ningú si no t'hi acostes prou. A més, a Arendt li agradava de conjugar la política amb els somnis i els miracles, i a mi també. Arendt pensava que, ja que el sentit de la política és la llibertat, és precisament en la política on tenim dret a esperar miracles. I no pas perquè hi creiem –deia–, sinó perquè els homes i les dones, en la mesura que poden actuar, són capaços de fer allò improbable i imprevisible, ho sàpiguen o no.
Penso en la vida de Hannah Arendt i em pregunto com conjuntar aquests dies la pressa que sentim i la calma que necessitem, i em quedo amb tres idees que m'ajuden a asserenar-me. La primera és que tot ha valgut la pena. Tot el que hem fet, les mobilitzacions de la gent, el consens dels partits, la il·lusió, les hores que hem dedicat a convèncer els indecisos, el nostre esperit dialogant i pacífic: res no ha estat en va. La segona idea: res no està perdut. Absolutament res. La independència és tan possible avui com ho era fa uns dies. No som ingenus i ningú no es pensava que seria fàcil! L'enemic colla fort, i el coratge es demostra a partir d'ara. I la tercera: ara mateix ens cal –ja sé que costa– una mirada una mica llarga, per sobre del 9-N, per l'endemà del 9-N, i aquesta mirada passa per la convocatòria d'unes eleccions al Parlament que ens donin una majoria suficient i còmoda per fer efectiva una declaració d'independència. Això és tot. I l'endemà d'aquesta declaració solemne i emotiva, caldrà obrir un procés constituent que ens porti a un nou estat. O sigui que, ras i curt, agafeu-vos si voleu avui per descansar una mica i respirar fort i a partir de demà tots, altra vegada, incansables, a treballar per construir i lligar aquesta majoria que necessitem per fer política i miracles.