La columna
Can Pitolet
Ho tenia tot per demostrar senderi i comprensió fins i tot pels maleïts catalans per posar pau
Així que vaig anar traient el nas em vaig creure que el dia que fotessin fora el dictador Primo de Rivera lligaríem els gossos amb llonganisses. I de què, moreno. Tinguérem república de trabajadores de todas clases esperant llibertat i justícia, mentre per aquí casa somiàvem un estatut i ens van clavar una llufa.
Dèiem que allò era una casa de barrets. Però fent de policia militar vaig saber que en les aitals cases hi havia més disciplina conventual que constitucional.
Fos com fos, va venir el Franco, fins i tot amb la poli engegada i un espia que tenia ficat a casa, aquella fou una època gloriosa a garrotada i fot-li, somiàvem un país on hi poguéssim viure i els catalans esperàvem poder-hi respirar. Ja vàrem trobar-nos-ho, el nou estatut fou una altra llufa.
I ara hem arribat a uns extrems que ni el més pessimista dels àugurs hauria pogut somiar mai. Ara si fos en termes militars tornaríem a dir que el país és una casa de barrets, però a la televisió ens ha sortit una senyora madame on a casa seva hi ha un govern seriós. Deixem-ho.
Mai m'hauria imaginat arribar on hem arribat. Un senyor que guanya tres milions a l'any encara fa trampes perquè li paguem tots plegats les escopinyes i el vermut, mentre el jutge amb una calma democràtica exemplar s'ho està estudiant i els personatges continuen al carrer, al Pujol li engeguen els gossos. Vergonya a vendre.
Només de pensar en aquell gobierno i les seves grutes secretes de misteris i misteriosos m'entren en un món surrealista en el qual, mentre estic dictant, els llibres que tinc als nassos se'n foten de mi i sembla que ballin la Verbena de la Paloma.
Us asseguro que em reca de dir-ho, però és un fet que encara que no tingui remei no ens podem amagar. Madrid no serveix per capital d'un país. Ho tenia tot per demostrar senderi i comprensió fins i tot pels maleïts catalans per posar pau en aquesta malaurada península. No sé què hi puc fer. Només una cosa. Que la vergonya no se'm mengi les esperances terrenals, perquè el Parenostre i la Mare de Déu em queden intactes.
