Partits o units?

L'autèntic revés que va haver d'encaixar el procés sobiranista dilluns a la nit no va ser la constatació que la consulta no era viable. El cop que de debò va deixar mig estabornit el personal va ser el trencament de la unitat dels partits. Després d'un viacrucis de cimeres, el consens acabava de saltar pels aires. Ja no hi havia consulta ni acords sobre la nova proposta del govern. Una “excel·lent notícia”, segons el president Rajoy, que ahir es va llevar amb l'alegria d'aquell que s'ha espolsat un problema del damunt. Els catalans, tal com marquen pronòstics i tradicions, s'havien tirat els plats pel cap. I Déu n'hi do si se'ls van tirar, segons expliquen els qui eren a Pedralbes.

Però aquesta vegada no tot és ben bé com sempre. En la política catalana, a banda d'un president que ha lligat el seu recorregut polític al camí d'aquest procés, han entrat en joc actors nous. Per exemple, la CUP, una formació que no està encarcarada per clixés ni càlculs partidistes. I que és imprevisible. Tan imprevisible com per fer costat a la proposta del govern. També hi ha l'ANC i Òmnium, igualment lliures de càlculs partidistes i abocats de manera absoluta a impulsar el procés. I, finalment, hi ha una societat mobilitzada de manera espectacular, pacifica però decidida i gens disposada a deixar-se portar per aquesta frustració que tants vaticinen. Amb tots aquests condicionants, la qüestió és: tenen realment marge els partits per trencar la unitat?

A les deu del matí, el president Mas va comparèixer a la galeria gòtica per explicar la proposta del govern. Urnes el 9-N i, després, plebiscitàries. I un missatge a La Moncloa: a Catalunya qui mana és el president. De sobte, aquella notícia tan “excel·lent” que espurnejava l'esmorzar madrileny va quedar esbravada i es van tornar a reprendre les corredisses per trucar al TC. El procés segueix endavant. Tocat, però ni molt menys enfonsat.