El diàleg del lloro

Fa uns dies, la premsa es va fer ressò d'una notícia publicada pel diari californià Daily Breeze, segons la qual havien trobat un lloro que s'havia perdut fa quatre anys. La singularitat del cas no és la peripècia per localitzar l'antic amo sinó que el lloro ara parla en espanyol. Jo no m'ho crec; en aquestes històries hi sol haver més pa que formatge, però l'anècdota és llaminera. M'imagino que el lloro no parla gaire, que no té el do de llengües que li atribueixen, sinó que simplement ha après a dir “no!” Un “no!” imperiós, repetit una i altra vegada perquè no sap dir res més. “Dóna'm la poteta.” “No!” “Vols pipes?” “No!” “Puja aquí, a l'espatlla.” “No!”.

La conclusió és senzilla: aquest lloro ha viscut quatre anys a la seu del Tribunal Constitucional o a la Moncloa o a la Carrera de San Jerónimo. Com aquell que primer dispara i després apunta, el lloro ha après que a Espanya sempre tenen el no a la boca. “No!” a qualsevol demanda de Catalunya. “No!” a dimissions i cessament dels professionals del nyap i del saqueig de les arques públiques. “No!” a assumir responsabilitats. No, no i no. Amb un argument ben simple: perquè no. El lloro ho va clissar de seguida. Si vols quedar com un espanyol de pura raça digues que no a tot. I si és amb mala jeia, millor, més autèntic. Diuen que el lloro hispanòfon es diu Nigel, però no sé si ell mateix s'ha rebatejat i ara es diu Nuño.

Completo la meva teoria amb una suposició. No m'estranyaria que el lloro sigui contractat per les forces polítiques espanyoles per fer d'interlocutor amb els catalans. Diàleg? Sí, sempre. Enteneu-vos amb el Nuño. Pactes? I tant!, demaneu hora al Nuño. La novetat d'un lloro oficial seria d'una gran eficàcia política i estalviaria molta feina als mitjans de comunicació. No caldria fer discursos ni rodes de premsa ni fer declaracions de plasma. I la Camacho potser es quedaria sense feina.