Opinió

La columna

Llibertat

No es mira gaire TV3, de manera que per aquesta banda no l'han pogut adoctrinar gaire. Ni tan sols se la mira quan hi ha futbol, ja que passa força del Barça, cosa que el fa immune a la politització esportiva. La televisió de casa, quan està engegada, o bé emet dibuixos infantils perquè, des que s'ha jubilat, els fills no paren de deixar-li els néts dia sí dia també, o bé canals en espanyol amb pel·lícules de sobretaula diària i debats polítics de cap de setmana en què sempre parlen d'órdagos i sovint hi conviden l'Albert Rivera.

No va néixer en una masia a prop de Ripoll, ni en un doble àtic amb servei a Sant Gervasi, ni en un barri catalanista de la Barcelona menestral. Ho va fer en una caseta de l'horta de Múrcia, entre bancals i llimoners, sentint la remor de l'aigua de les séquies, ara fa sis dècades i mitja. A l'escola no li ensenyaven una història manipulada pel catalanisme ni l'obligaven a parlar en català, sinó tot allò que el mestre bonament podia ensenyar entre cants del Cara al sol i lliçons de formación del espíritu nacional. Alguna cosa sí que hi devia aprendre perquè finalment va poder estudiar ell mateix de mestre, va trobar xicota i quan va ser el moment de posar-se a treballar de mestre va resultar que l'enviaven a Catalunya.

Franco agonitzava i afusellava, i finalment va morir, però la dictadura cuejava. A l'escola de barri obrer on l'havien destinat, el director era un home del règim. Però els mestres joves volien fer-hi canvis. Entre aquests, el d'ensenyar en català, un idioma que ell tot just entenia. No havia militat en res, no tenia experiència en comitès ni lluites. Però com que ho veia just, amb un engany va aconseguir la firma del director franquista per convertir aquella escola en una de les primeres de Barcelona a ensenyar en català. Van venir els fills, els va criar el millor que va saber, va fer la feina com tocava. Li agradava la democràcia naixent i la llibertat que permetia, havia votat sí a la Constitució i a l'Estatut, mai no ha sabut per on cau el Fossar de les Moreres i cada estiu ha tornat sens falta a l'horta on havia nascut. Li va agradar Suárez, també el primer Felipe, d'Aznar ni el primer ni l'últim, i el van decebre Zapatero i la disbauxa de l'Estatut. I un dia es va trobar que ves, que potser sí, que calia fer un pas. Per això demà serà en una taula de Súmate en un poble del Maresme, explicant si fa no fa això, i forma part de l'exèrcit pacífic, anònim i imbatible, que, tot i els errors i dubtes de la política, ens porta de pet a la llibertat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.