Espanya ens estima
L'afusellament del president Mas
He estat una llarga estona pensant si aquest encapçalament era encertat o no i finalment l'he mantingut. La veritat és que fa feredat. Els límits del que és tolerable o no ja fa temps que han desaparegut. Ens diuen de tot des de totes bandes i per diferents canals i aquí no passa mai res.
Miguel Ángel Rodríguez, exportaveu del govern espanyol, participava dimecres passat al programa d'Antena 3 Espejo Público, que condueix la periodista catalana Susanna Griso. Aquestes varen ser les seves paraules: “Mas vol ser víctima d'algú i com que no li fan ni cas està desesperat. Allò que li falta és un afusellament, aleshores estaria fantàstic.” Després ho va acabar d'arreglar a base de piulades a Twitter. “No he demanat l'afusellament de Mas, sinó que ell el demana per salvar-se del ridícul.” I una altra: “Que feliços serien els independentistes amb un bon afusellament.”
La més greu de totes encara havia d'arribar. La que evidencia que tot plegat era per celebrar els 74 anys de l'assassinat del president d'ERC: “Com Companys, Mas voldria un afusellament com a única manera de morir amb honor i no en aquest ridícul espantós.”
L'endemà, Susanna Griso justificava el personatge: “Era una metàfora mal interpretada, una boutade.” No, Susanna. T'equivoques. I el teu no és un error menor. Hi ha coses intolerables.
L'expresident de la comunitat de Madrid, el socialista Joaquín Leguina, feia dimarts una piulada seguint una línia similar a la de MAR, però salvant enormement les distàncies: “Artur Mas, com un nen malcriat, està demanant a crits un parell de ‘bufetades' polítiques, per després fer-se el màrtir com Companys.”
Dijous, un malintencionat Felipe González comparava el procés sobiranista amb l'època franquista. Si aleshores es dividia “entre bons i mals espanyols”, deia, “temo que ho tornarem a viure amb la divisió entre bons i mals catalans”. I Alfonso Guerra citava el nazisme per parlar de Catalunya i el president Mas: “Coneixem bé les tècniques dels anys 30 d'embadalir milions de persones darrere un polític. Un monument a l'arrogància amb un final tràgic.” És clar, doncs, que dimarts el president Mas va deixar els nostres adversaris descol·locats amb la nova proposta per al 9-N. Però ni estem embadalits ni som darrere un sol polític.
Aquesta setmana hem viscut una muntanya russa d'emocions. De la porcellana fina esquerdada al pas endavant que fem avui des de plaça Catalunya.
De l'article 155
al 116
Ramón Tamames publicava aquesta setmana a La Razón un article il·lustrat amb aquesta imatge d'un home amb una barretina agressiva i rabiosa. Com si encara no hi hagués prou mostres de qui són els agressors i qui els agredits.
Escriu l'economista: “Si davant les possibilitats de l'article 155 el Parlament català pretengués autodissoldre's i convocar unes eleccions plebiscitàries, podria passar-se a l'article 116 de la Constitució; declarant-se un estat d'excepció a la comunitat catalana, que amb l'aprovació prèvia del Congrés dels Diputats pogués obrir un compàs de temps per a la reflexió, per trobar les solucions polítiques en un espai de racionalitat global.”
D'aquí a pocs mesos hi haurà unes eleccions al Parlament de caràcter plebiscitari que, anem fent-nos-en la idea, també intentaran impedir de totes les maneres.
