Samfaina!

De les verdures, el pebrot, l'albergínia, el carbassó i la ceba, tallats petits i fregits lentament, esdevenen samfaina, de gust inconfusible. Si amb paciència hom en separa els ingredients, cada un té el seu gust peculiar. Passa el mateix amb els incansables lluitadors per la independència, els quals, cansats i avergonyits per les desorientades actuacions partidistes, dubten entre seguir o esperar temps més favorables.

En els moments actuals accedeixen molts joves del tot inexperts políticament, que es diverteixen a les concentracions de les diades o crides esgrimint senyeres i pancartes i cantant himnes a tota veu, seguint la consigna d'impressionar el govern de Madrid amb pacífiques i entusiastes multituds. Els governants del poder central no capten o no volen captar l'esperit genètic del catalanisme. Dir que no ens entenen no respon a la vertadera situació. Sempre hi ha hagut alguns polítics intel·ligents als governs de Madrid, preparats per parar les envestides: aquests són els perillosos i no els que parlen sense dir res.

Les primeres dècades del postfranquisme, l'estat de les autonomies ha estat la burla més gran que Catalunya ha sofert. El més o menys estat federal que ens volien vendre s'assembla a aquests com uns ous i unes castanyes. Conec interioritats de l'estat de Baviera, d'Alemanya, i el tractat federal dels lands i el govern, llavors a Bonn. Res d'estandardització, exceptuant Defensa, Comunicacions, Justícia —d'últim nivell—, Medi Ambient i Banc Federal. Enlloc se senten laments o presumpcions. La diferència envers nosaltres és gran: ells, siguin on siguin i mani qui mani, són solament alemanys.

La mena de samfaina de colors que ha motivat la liderada idea d'aconseguir una votació multitudinària amb la consulta, impressionar el govern central i intentar passar a un nivell superior –d'alliberació, per què no?–, recolzats per una unió entre partits, institucions i el poble conduït sense enganys, ha fallat! Avui, diumenge 19 d'octubre, regna el desconcert entre els líders de la gesta i els associats, quines inacabables declaracions, sovint incomprensibles i en absolut en línia amb el fi establert. Alguns pensen solament qui governarà i com es procedirà per fer la llista del primer govern d'unitat entre totes les forces polítiques. El conte de la lechera; res millor per comparar amb els que parlen de demà passat i no saben on són avui. Mas i els seus addictes deuen estar desfets. El joc d'ara hi sóc ara no hi sóc deu ésser desesperant. Ell lluita cercant noves dreceres mentre que els presumptes nous governants s'entretenen amb el menú del dinar de la victòria.

Després de lamentar-ho, m'agradaria poder aportar idees útils, poc prudent amb l'enrevessat i no complert pacte de partits. Una petició, si hi cap: sóc vell i el meu horitzó és curt i en arribar l'hora m'agradaria reposar definitivament en terra catalana. És massa?