Els diners i el sentit de la vida

El rabí Jacob Needleman, el 1991, va publicar un assaig editat en espanyol amb el títol El diner i el sentit de la vida i publicat en l'editorial Temas de Hoy i, en la col·lecció Fin de Siglo Serie Mayor I, comença amb un consell: “Si vols conèixer de veritat algú, observa com es comporta en el sexe, el temps i els diners.” El seu assaig té una particularitat especial perquè parteix de l'obvietat que els diners són molt importants i, com tota eina, es poden utilitzar per fer el bé i també per fer el mal. Tot l'assaig té un fons ètic i moral considerable. D'entrada, assevera que en el mercat trobarem moltíssim llibres que diuen com fer diners però difícilment en trobarem que expressin un pensament seriós entre la recerca de diner i el sentit del diner. I acusa la societat de no formar, ja des de les escoles, com ens hem de comportar a davant dels diners.

És una necessitat actualment més urgent perquè hem creat una economia basada en el desig més que en les necessitats. I seguin el seu discurs, ens trobem en una interpel·lació important: Quant són, prou diners? Quant són, molts diners? Són dues preguntes difícils de respondre i de respondre'ns. La prova de la dificultat de la resposta la podem fer cada dia i veurem que hi ha tantes respostes com persones. Imaginem-nos que compartim un número de la Primitiva en què hi ha un pot de 162 milions d'euros, i comencem a suposar què en faríem, de tants diners. Ràpidament veurem com algú, sinó tots, començaran dient que amb menys també passaríem, i alguns aniríem rebaixant la quantitat fins a pagar la hipoteca o menys. Així doncs, quan sentin que algú digui que els polítics, per ser honrats, haurien de cobrar més, o els directius, o qualsevol persona, recordin que aquest més no és sinònim de prou perquè depèn de la formació i de l'ètica personal.

En l'escàndol de les targetes de crèdit opaques de Caja Madrid i Bankia, han fallat tots els controls que qualsevol entitat seriosa ha de tenir, però el primer control que ha fallat és l'individual, el de cada una d'aquestes més de vuitanta persones que n'han fet ús. Tots tenien uns sous importantíssims, tenien una targeta de crèdit (TC) de l'empresa amb un límit de despesa mensual de més de 6.000 euros per despeses de representació (import que ja em sembla excessiu i obscè) i, a més, tenien les TC opaques. I escoltant algunes entrevistes observem com es justifiquen, perquè el seu prou diners o molts diners és molt superior al que accepta una mínima ètica. I si repassem la llista de les despeses hi veurem clarament que totes són per complaure el desig i mai, la necessitat.

L'atractiu que provoca el diner fàcil és tan potent, que persones amb gran projecció professional i mediàtica, i sense cap necessitat objectiva, han arruïnat la seva vida. Controlar la cobdícia humana requereix tenir uns fonaments de moral, i no sempre aquests acompanyen les persones molt formades. Més aviat, els febles d'esperit amb poder són persones amb força números per ser-ne víctima, perquè quan s'ajunta el poder amb el diner, d'entrada la societat els admira i no hi ha res més perjudicial i enganyós que sentir-se admirat pel color de l'or.

Tots el que els beneficiats de la llista negra ens han ensenyat és que malgrat la formació intel·lectual i professional que puguin tenir, els seus fonaments d'ètica, de responsabilitat i de proporcionalitat són nuls i aquestes carències tan evidents els haurien d'impedir assumir cap càrrec de responsabilitat en cap altra empresa que vulgui mostrar comportaments corporatius d'ètica, de responsabilitat i de proporcionalitat. Tots ells ens han demostrat que han donat més sentit al diner que a la seva pròpia vida.