Malsons
Un dels jutges més prestigiosos del Tribunal Suprem nord-americà era saludat cada matí en anar a la feina, reverencialment, admirativament, per un seu veí amb el mateix ritual: “Bon dia, senyor, i a fer justícia.” Fins al dia que la consciència del cèlebre jurista va defallir i educadament, però enèrgicament, replicà al seu bon conciutadà: “Sisplau, no em mortifiqui més. Vostè em pot exigir diàriament que apliqui la llei, però no que, a més a més, faci justícia.”
Lluny de mi sortir en defensa del Tribunal Constitucional, òrgan no pertanyent al poder judicial i de naturalesa eminentment política en la seva configuració i en la seva actuació segons ha anat demostrant els darrers anys. Però sobre un assumpte tan capital com el d'atorgar o no al poble de Catalunya la condició de subjecte polític sobirà no té el menor marge de maniobra. Aquest Tribunal i els que puguin venir estan lligats per una Constitució d'una contundència absoluta i, a més a més, impossible de reformar en la pràctica.
El blindatge de les matèries “sensibles” (monarquia i unitat de la Nación Española, per exemple) és de tal gruix que l'atado y bien atado de les lleis franquistes fa riure al costat de la intangibilitat d'aquestes matèries. (Sempre es diu que amb la suma de PP i PSOE n'hi hauria prou per una modificació i això s'hauria de veure, sobretot davant la previsible –millor seria dir imprevisible– nova composició de les Corts.)
Cada vegada que sento parlar de reforma constitucional (s'entén una de seriosa, no qualsevol collonada) em neix el dilema: riure o plorar? Aquesta és la qüestió. I em vénen malsons. O evocacions de Poe, Kafka, Buzzati, Beckett. Del primer, per exemple, El pou i el pèndol, potser la més esgarrifosa narració de terror que s'ha escrit, situada a Espanya, a Toledo. Del segon l'angoixa del pobre Sr. K per ser rebut i acceptat per l'administració, pel poder, en el El castell o per saber (en El procés) per què ha estat condemnat en un procés absurd, laberíntic, en què res ha pogut dir per falta d'interlocutor. En El desert dels tàrtars, Dino Buzzati també relata la inútil espera del militar que veu com passa el temps sense que ningú aparegui més enllà del desert sempre monòton. Tot esperant Godot és també el relat teatralitzat, no menys desesperançat i angoixant, d'una espera inútil.
Com que una lectura així continuada menaria a la desesperació, sobretot en temps polítics d'interlocutors absents i silencis punyents, val més acudir a la videoteca i recuperar El secret de Santa Vittoria, l'esplèndida pel·lícula de Stanley Kramer. Almenys allà hom pot il·lusionar-se amb la força del poble. Com que el film és dels anys seixanta, potser no tothom recorda que és la història d'un petit poble italià l'economia del qual té com a únic pilar la producció d'un tipus de vi “vermut”. Una columna alemanya ho sap i en la retirada pensa requisar aquest únic tresor del poble apropiant-se el milió d'ampolles que els veïns acumulen als seus cellers. En una nit, però, els vilatans aconsegueixen fer desaparèixer totes les botelles amagant-les en una cova als afores del poble. Ho fan transportant-les una a una mitjançant una cadena humana en què, pràcticament tots els veïns, treballen tota la nit.
Val més, doncs, pensar, no en esperes irritants, sinó en la força d'un poble solidari. Un que va salvar el que era seu mitjançant una cadena humana.
