Sol

L'altre dia vaig llegir una notícia en aquest diari que em va cridar l'atenció. En Joan Trillas signava una informació sota l'epígraf de solidaritat i amb el títol Quan els amics no et deixen morir sol. Hi explicava com la mort sobtada d'un veí de Llagostera, que segons sembla no tenia família, havia mobilitzat els amics del finat i l'Ajuntament per pagar-li l'enterrament, que s'havia dut a terme una campanya popular per fer-ho possible i que, fins i tot, una veïna del poble havia donat un nínxol. Segons la notícia, es veu que se'n saben ben poques coses, de la vida d'en Ramon, el que havia sigut masover de Can Font. No sé si la van arribar a llegir. A mi com que em va generar moltes sensacions i reflexions i em van venir moltes preguntes al cap, les volia compartir amb vostès. I quan em disposava a fer-ho, a escriure-ho, vaig veure una entrevista a l'actor francès Alain Delon, que hi tenia molta relació. Als seus setanta-set anys, el galant francès confessava que havia perdut la passió pel món que l'envolta i que procurava passar la major part del temps sense fer res. Delon precisava que només procurava disfrutar tant com podia dels seus fills i dels seus néts, perquè no volia morir sol. Si no ens fa cap gràcia morir, menys ens en fa afrontar-ho sols. A diferència del nostre naixement que normalment quan traiem el cap hi ha com a mínim dues persones, en el moment de la mort estem sols. Morir-se fot, però alleuja saber que hi haurà algú que es preocuparà de tu, que vetllarà perquè el teu comiat sigui al més digne possible. Crec que és un últim dret que no se li pot negar a ningú. La dignitat és el respecte que es mereix algú, tant se val com hagi viscut, encara que no se sàpiga. Però quan s'arriba al final aquell moment en què la mort ens iguala són d'agrair els gestos, dignes, com el que han tingut els veïns de Llagostera amb el seu convilatà. Una sensibilitat que ha evitat que en Ramon, una persona amb qui poc o molt han compartit la seva vida, tingués la sensació que se n'anava d'aquest món sol.