opinió
En record de Cion Pijuan
L'autor recull les opinions i pensaments de l'afillada del president Josep Irla, recentment desapareguda, recollits en el llibre de Josep Maymí i en el de Felip Calvet
Agraïa sincerament a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols que es recordés per sempre Josep Irla i que es recuperés la taverna Romagué
El 8 d'agost passat a la ciutat occitana de Sant Rafèu, a la Costa Blava, moria a l'edat de 93 anys Cion Pijuan, afillada de Josep Irla i Bosch.
La Cion va esdevenir la filla que Josep Irla i Florència Bas no van tenir. La Cion explicava:
«El mas Dausà era a Romanyà de la Selva; és allà on vaig néixer jo. El senyor Irla i els meus pares es varen conèixer quan jo tenia dos anys, perquè ell tenia bronquitis. I el senyor Ramon Bonet, que era el propietari de l'estomacal Bonet, li va dir que havia d'anar a la muntanya per la bronquitis, i va ser ell que va conèixer el meu pare; el senyor Ramon Bonet coneixia els meus pares, i els va posar en relació. Jo tenia dos anys, i van venir a passar una temporada a Romanyà de la Selva. I és allà on el senyor Irla, i la seva esposa, naturalment, perquè sempre l'acompanyava, va venir per refer-se la salut, perquè tenia una bronquitis crònica [...]. La seva estada devia ser una mica llarga, perquè jo quan vaig anar a viure definitivament amb ells [amb els Irla] tenia sis anys, però ja havien baixat d'allà dalt feia una mica de temps i jo anava una setmana o un mes a casa seva i després tornava a casa. Amb tot això, potser vàrem passar un any, no ho sé pas [...]. Llavors, quan va ser l'època d'anar a l'escola, naturalment no podia estar dos mesos a casa dels uns i dos a casa dels altres, i llavors em vaig quedar ja sempre a viure amb ells, amb el senyor Irla i la seva senyora. A sis anys hi vaig anar definitivament [...]. De la meva infància recordo que vam viure a la taverna Romagué, i després ens en vàrem anar a viure al número 25 del carrer de Girona, i aquesta casa era gran.»
A partir d'aquell moment la Cion va viure definitivament amb la família Irla. A l'edat de 23 anys marxa cap a França, cap a l'exili, amb tota la família Irla. Era el 27 de gener del 1939.
Un any després de la mort de Josep Irla, el 1959 moria Manel Pijuan, pare biològic de la Cion. Aquesta va ser la raó que va portar la Cion de nou a Catalunya.
«La primera vegada que hi vaig anar va ser per la mort del meu pare. Doncs devia ser el 59 o començament del 60. Sí, quan vam ser a la frontera em va fer una impressió terrible, tornar allà baix. Tot et ve a la memòria... una bona part de la vida. I quan vaig ser a Sant Feliu, quan vaig veure els carrers de Sant Feliu, el passeig i la casa on vivíem... Sí, allò em va fer molta emoció.»
A partir d'aquell moment Cion Pijuan tornaria a Catalunya i a la Vall d'Aro unes quantes vegades més:
«Després hi anava bastant sovint. Com que hi havia la meva germana, que tenia aquest restaurant de Can Japet, hi anava, hi passava a vegades una setmana...»
La Cion Pijuan es va casar amb Jordi Ginesta, i van tenir dos fills, en Jordi i la Núria. Jordi Ginesta actualment és l'alcalde de Sant Rafèu, i la Núria és metgessa i resideix a Tunísia.
La Cion explica per què va fixar la seva residència a la Costa Blava, i el perquè del seu no-retorn:
«Jo era casada aquí, el meu marit treballava aquí, els meus fills anaven a l'escola aquí. Si jo me n'hagués anat allà baix, els meus fills havien de venir allà baix; què haurien fet? Havien fet estudis per estar-se aquí [a l'Estat francès]; el meu noi no parla pas català, la meva noia l'entén, però per anar a viure a Espanya, tampoc. S'ha casat amb un tunisià, viuen allà. I jo fa massa anys que sóc fora d'allà baix. Aquí tinc amics, tinc els meu fill, els meus néts. Estic menys sola, allà baix estaria sola. Ja fa més de seixanta anys que en sóc fora. He fet la meva vida aquí. Si després de la guerra d'aquí [la guerra mundial] les coses s'haguessin arreglat i no hi hagués hagut més en Franco, ens n'hauríem anat tots l'endemà... Ja quasi teníem les maletes fetes. Això va ser la seva gran decepció [de Josep Irla]. Ah, sí, sí! Això va ser un moment difícil de passar, quan vàrem veure que no tornaríem.»
La darrera vegada que vam parlar amb Cion Pijuan va ser el 24 de juliol, el dia abans de la inauguració del Museu Irla. Tot i que va passar els darrers dies en una residència a causa del seu delicat estat de salut, conservava tota la seva capacitat de raonament i agraïa sincerament a la ciutat de Sant Feliu que es recordés per sempre Josep Irla i que es recuperés la taverna Romagué.
La Cion va tenir en gran estima el seu pare adoptiu, i entre d'altres va escriure:
«Quan els anys i la malaltia l'obligaren a dimitir del seu càrrec de president de la Generalitat de Catalunya, es va retirar en aquest racó de la Costa Blava, on els pins, les roques i el mar li recordaven tant el seu Sant Feliu de Guíxols. La casa es deia Catalunya, com si hagués volgut portar aquí una mica de la seva terra.»
Fonts: Josep Irla, president de la Generalitat a l'exili, de Felip Calvet i Josep Maria Roig i Rosich, i Josep Irla, la tenacitat d'un compromís, de Josep Maymí.
