El que tenim i prou

L'actriu Sílvia Bel va llegir d'una forma immillorable el text d'un poema ja rebregat per l'ús: “Tenim el que tenim i prou”, sentíem, davant milers de persones. I l'afirmació no podia ser més certa. Aviat farà un any que vam conèixer el text d'una doble pregunta que, tanta gent, vam acceptar a despit d'haver-ne preferit una de sola i més clara, sense necessitat de tants tombs a la sínia. Vam donar suport, també, a una consulta de caràcter no vinculant, malgrat que molts hauríem preferit un referèndum d'autodeterminació, clarament identificable com a tal per la comunitat internacional. La imatge dels representants de sis partits, fent pinya amb el president, de dreta a esquerra, ens va fer veure que no hi havia més cera que la cremava i que allò era el màxim a què es podia aspirar, atesa la correlació de forces i el marc legal vigent. Ofegant-nos com ens ofega l'estètica, ens vam deixar endur pel moment: l'entorn gòtic del Palau, la solemnitat de l'anunci, la imatge d'unitat i, sobretot, les ganes que teníem d'atorgar al que vèiem molta més força de la que, en realitat, tenia. Llavors ja s'intuïa, per no dir que ja se sabia, que la consulta, tal com havia estat anunciada, no es duria a terme.

Sorprèn com és possible que si es van posar d'acord en la data i la pregunta, no ho fessin també en la gestió de l'anul·lació i la substitució per una altra fórmula, francament difícil de precisar, a hores d'ara. Com pot ser que els partits coneguessin de cop i volta la suspensió de la consulta, de manera unilateral? Ho desconeixem. Però la sospita d'una certa improvisació plana sobre l'escenari polític. Ja em sembla bé que ara se'ns digui que, de cara al nostre futur, hem de centrar tots els esforços en el 9-N i que de l'endemà ja en parlarem. Em sembla bé pel que fa als ciutadans, però confio que els líders del procés no esperaran al 10-N per començar un altre debat públic, amb ball de bastons a plaça i campi qui pugui final, cadascú per on l'enfila. Tenen l'obligació civil, el deure patriòtic i la responsabilitat democràtica de no defraudar-nos i debatre i preparar, abans del 9-N, un acord nacional majoritari per al nostre futur immediat, que ja anunciaran més endavant. No podem avançar a cop d'improvisació o de jugada tàctica amb mirada curta, perquè l'ànim del país se'n ressent i més podran ressentir-se'n a les urnes els partits protagonistes d'aquest estil.

Així les coses, el 9-N, tal com ha quedat, és l'expressió de nosaltres mateixos, de la nostra força feble i la nostra capacitat poc gosada. Només tenim això, això que no sabem ni com hem d'anomenar i tot el món que ens mira. Què cal fer, doncs? Qualsevol cosa llevat del ridícul! Hem d'aprofitar el poc que tenim, perquè com ensenya la saviesa popular, “més val això que res”, manifestació magnífica del nostre pragmatisme, ves... Hem de fer servir el que tenim, que és poquet, però hem de saber utilitzar-ho perquè sigui molt. Hem de convertir la llima de les ungles en una serra mecànica per esberlar barrots d'acer. A hores d'ara, l'Estat no sap en què consisteix el 9-N, com es votarà, qui, on, no sap res. Per primer cop en segles, la majoria de catalans tenim sentit d'estat, perquè desconeixem com ell els termes pràctics de l'operació. Però sabem molt bé una sola cosa: si hi ha un nivell elevat de participació per respondre la pregunta anunciada i hi guanya el doble sí, haurem guanyat davant del món, enfront d'una Espanya que no ens deixa votar i ens obliga a expressar-nos d'aquesta manera tan insòlita. Si, contràriament, va a votar poca gent, per més que el resultat sigui favorable, tot ens serà més difícil. Per això, el 9-N aniré a votar sí-sí, no tant pel que és el giny participatiu en què participarem, sinó pel que tanta gent volem que sigui i que així s'interpreti arreu del món. La força del 9-N ha de reflectir la il·lusió pel demà que volem: lliure i independent.