Hi ha qui s'emprenya
El senyor José Manuel Lara, president de Planeta, propietari del diari madrileny La Razón i del grup Edicions 62, entre d'altres, va declarar fa uns dies que si Catalunya s'independitzava el grup Planeta “se mudaría a Castilla”, amb l'excepció de les editorials en llengua catalana. No era la primera vegada que ho deia. Va dir que no era una mesura de “cabreo político”, sinó de realitat empresarial. He cregut que les manifestacions mereixien un comentari personal, al marge del respecte que tinc a totes les persones que no pensen com jo.
Abans que res, he hagut de buscar en un diccionari castellà-català la traducció en la nostra llengua de la paraula cabreo o cabrear. Si deixem al marge l'accepció de “posar cabres” en un lloc determinat, m'he quedat amb la paraula emprenyament. El senyor Lara s'emprenyaria si Catalunya s'independitzés. M'ha semblat convenient explicar com he arribat jo a la conclusió que a ell l'emprenya.
Sempre m'he sentit català, abans que res. Potser em ve de família. Sentir-me català vol dir que crec que Catalunya és una comunitat pròpia –no parlo de nació per evitar que el senyor Lara s'emprenyi més– i que, per tant, és un subjecte polític. Es fàcil demostrar la pertinença a una comunitat pròpia, sempre que no es sigui periodista de La Razón o d'altres diaris de Madrid. Tenim llengua, història, cultura i sentiment de pàtria. El desig de comptar amb un estat propi va ser conseqüència dels meus estudis sobre història econòmica catalana i de la meva experiència personal. Hi ha un sentiment, però també un coneixement.
Fa tres-cents anys que maldem contra un estat centralista que frena el nostre desenvolupament econòmic. I especialment ara que Madrid és una gran capital moderna i la resta d'Espanya ha fet avenços notables, gràcies en bona part als diners catalans. He publicat molts llibres sobre aquest tema i he perdut la vista investigant diaris, revistes i llibres del segle XIX i primers del segle XX. He conegut i conec el món empresarial català dels darrers cinquanta anys perquè l'he tractat. Tot això em va portar a desitjar la independència, però fins fa tres o quatre anys no la veia possible. Ara, en canvi, la veig possible, tot i que no a la cantonada, ja que si m'adono que un estat català és possible també m'adono que l'Estat espanyol és molt fort i caldrà que els catalans oblidem per una vegada que som anarquistes de mena. Si volem tirar endavant en el procés, hem de prendre molta til·la, com deia l'enyorat Jaume Lorés, i tenir molt de respecte pels que no pensen com nosaltres, inclosos els que es volen “mudar a Castilla”.
La independència i el progrés econòmic que pot suposar, només els aconseguirem si hi ha una majoria absoluta a Catalunya, respecte per als altres i respecte per part de la Unió Europea de la qual formem part. I sigui dit de passada, de capacitat de crear i mantenir editorials com Edicions 62, que hem cedit generosament al senyor Lara.
