Tots al refugi: és la guerra

No ens podem pas queixar. Encara no han entrat els tancs per la Diagonal, ni tenim l'artilleria disparant des de Montjuïc, ni veiem passar els bombarders sobre els nostres caps apuntant als centres neuràlgics del país. I mira que ja fa dies que tocava: del 1939 fins ara han passat més de setanta anys, quan la dosi prescrita a la recepta Espartero era d'un bombardeig cada cinquanta. La de comte duc de Olivares, de la segona meitat del segle XVII, era més dràstica: “Hay que allanar Catalunya”; és a dir, arrasar-la fins que sigui plana com Castella, a què se'ns volia assimilar. Tot per amor, a fi de bé, naturalment. Ja sabem que quien te quiere te hará llorar.

Han canviat de pensament? Ja no ens estimen tant? Impossible. Tenen el cor tan generós els actuals ostentadors del poder espanyol que, de cap manera, deixarien de corregir els nostres actes equivocats, de redreçar les conductes errònies, de marcar-nos el bon camí, com a responsables que són d'un poble immadur, infantil, enjogassat, rebel i rebec com és el català. Però planyem-los: de la mateixa manera que ha passat de moda i és mal vist que un pare redreci la mala conducte del fill a xurriacades –mètode d'eficàcia provada–, també es consideraria de mal gust i poc presentable que s'apliquessin, ara mateix, les velles receptes d'Olivares o Espartero. Però, és clar, alguna cosa ha de fer per imposar l'autoritat legítima de què disposen per dret diví de conquesta. Prudents com són, substitueixen els tancs, els canons i l'aviació per armes més discretes: lleis fetes a mida interpretades a mida, pressupostos escardalencs ben estudiats per impedir el creixement econòmic, boicot decidit contra el corredor mediterrani, L'N-II, els accessos al port de Barcelona, les connexions fèrries ràpides amb el Prat i les ben preparades campanyes de desprestigi de qualsevol cara o nom que els amoïni. Els serveis secrets i els inspectors d'hisenda han desenfundat les velles carpetes –reals o imaginaries–, servades en cotó fluix plenes de pols, per fer-les esclatar en el moment just: des de la família Pujol a Lionel Messi, per intentar sembrar el terror entre els ciutadans (qui no ha pagat una factura del paleta sense IVA? Qui no ha distret algun ingrés a l'hora de declarat la renda?). Som a les seves mans de gran germà que ho sap tot. Calla i deixa fer, però no perdona ni oblida.

Els tancs no entren per la Diagonal, però un exèrcit ben entrenat s'està infiltrant per les clavegueres de les nostres ciutats i pobles. Ho digué Felipe Gozález: l'Estat també es defensa des de les clavegueres. Jo mateix, quan he d'anar al lavabo, miro bé la tassa abans de seure-hi. I si fos president del Barça, miraria de no guanyar cap més lliga. No fos cas que m'enviessin a la presó.