Ciència-ficció

Estar limitat de moviments físics per una malaltia ha de ser molt fotut. Si aquesta invalidesa ve donada perquè un accident de trànsit t'ha condemnat a estar de per vida assegut en una cadira de rodes el tràngol ha de ser difícil de pair i d'assumir.

Quan t'assabentes que algú ha tingut un accident o està patint una malaltia que el sentencia a no poder-se aixecar sense ajuda i a estar limitat en la seva autonomia més íntima i en la seva vida diària de per vida, se't trenca el cor i et sembla que tu no ho podries afrontar. Quan sents declaracions de persones que, amb esperit superador i combatiu, no es planyen de la seva realitat modificada i adeqüen totes les seves expectatives vitals a una existència mutilada que mai s'havien pogut imaginar, t'admira aquella enteresa i valentia encomiable. Te'ls imagines en el seu dia a dia havent de reeducar cada una de les accions que fins ara feien amb total autosuficiència. Te'ls imagines havent d'assumir el nou estat i, sobretot, els visualitzes buscant inputs positius (impossibles d'imaginar-te des de la normalitat del moviment) que els portin a conciliar-se amb una situació de dependència difícil d'admetre. I penses com ha de ser, sabent que aquesta invalidesa serà per sempre, seguir compartint la vida amb els que s'estima intentant gaudir de tot allò del que es gaudia des d'una perspectiva totalment diferent. Ha de ser dur. Molt i molt dur.

Per això mateix quan dimarts de la setmana passada sortia la notícia que a un pacient paraplègic polonès se li havien implantat cèl·lules nervioses pròpies a la zona a on havia patit la lesió medul·lar que el va deixar invàlid i que aquesta operació li havia permès recuperar parcialment percepcions sensorials dels seus esfínters amb el que això comporta també de recuperació de les seves funcions sexuals, vaig pensar que en medicina la ciència-ficció és possible. Que allò que sempre ens havien dit que no era modificable ara es podria curar. Segurament encara falten molts anys perquè la cura sigui una esperança real, però mentrestant més val que no oblidem mai que la vida, en tan sols un instant, pot modificar-se i el que havia estat una existència plàcida i agradable es pot convertir en una tortura i un dolor constant només superable per uns quants.