Plebiscit

Una frase molt citada d'Ernest Renan és: “L'existència d'una nació és un plebiscit de cada dia.” Menys conegut és el que ve tot seguit, perquè Renan, encara que francès, té un concepte liberal de la nació: “Una nació no té més que un rei el dret de dir a una província: «Em pertanys, t'agafo.» Una província, per nosaltres, són els seus habitants; si algú en aquest afer té dret a ser consultat, és l'habitant. Una nació no té mai un veritable interès a annexionar-se o a retenir un país malgrat ell.” Més endavant, insisteix: “Si apareixen dubtes sobre les seves fronteres [les d'una nació], consulteu les poblacions disputades. Tenen dret a tenir una opinió sobre la qüestió.” Tot molt raonable, però les nacions, l'estat-nació, tenen raons que la raó no entén. I llavors el que fan és negar l'evidència de cap conflicte fins que els conflictes es multipliquen; enverinar el debat, quan no poden evitar-lo, i sostenir amenaces apocalíptiques que fan impossible l'aparició de solucions raonables. El problema dels catalans és que creuen que carregar-se de raons obrarà per si sol el miracle de doblegar l'Estat –fa mesos, anys, que els animosos vindicadors del dret a decidir sostenen que, si no ens deixen votar, tothom veurà de quina pasta estan fets, com si això importés gaire a ningú, com si hi hagués un tribunal internacional de les bones maneres disposat a expulsar-los del concert de les nacions–, i l'Estat, gairebé tots els estats, prefereixen el desordre abans que la controvèrsia democràtica sobre els temes que consideren fonamentals. El problema no és la Constitució, sinó, com li va dir l'escorpí a la granota que l'ajudava a travessar el riu, la seva pròpia naturalesa. Combatre la mandra intel·lectual que porta a recórrer a tòpics sobre l'edat mitjana o l'Alemanya nazi, intentar fer les coses d'una altra manera que potser ja està inventada, explorar la reforma de les institucions a fi que s'ajustin a noves necessitats –res de més conservador, d'altra banda– són hàbits dissortadament aliens al bagatge hispànic.