Un estat entrenat a dir sempre no

Espanya democràtica viu ancorada en el no. Fa molt temps. Però tot s'ha accentuat, encara més, des que José Luis Rodríguez Zapatero va prometre allò d'“apoyaré el Estatuto” i tot seguit els del seu partit, inclosos els d'aquí, van començar a passar-hi el ribot. No al pacte fiscal. No a les seleccions esportives pròpies. No a la immersió lingüística. No, no i no. I no a tantes altres coses previstes en l'Estatut. Un gran no del PP, recollint signatures arreu en contra d'allò que havien aprovat els representants de tot els catalans. Fins que al Tribunal Constitucional ho van posar negre sobre blanc i van fer oficial allò que els catalans fa temps que s'ensumaven: a Espanya no els entra al cap que Catalunya és una nació diferent i que, com a tal, vol gestionar els seus afers i els seus diners i, sobretot, que li sigui respectada i protegida la seva identitat, començant per la llengua i seguint per la seva cultura, que ho és tot. Però no. No, no i no.

De fet, la negació està instal·lada a les Espanyes de fa segles. Una negació alimentada per un anticatalanisme ferotge que s'enfila fins al segle XVI, quan Quevedo i d'altres del seu temps van començar a insultar-nos. “Son los catalanes aborto monstruoso de la política”, va escriure el poeta castellà donant ànims al duc d'Albuquerque, acabat de nomenar virrei del Principat, on venia “disposat a enviar a galeres” tots els catalans”. Un anticatalanisme on viuen atrapats –i no pas a desgrat– tots els partits espanyols. És la gran xarxa que utilitzen per pescar vots. Una catalanofòbia que no ha permès que els espanyols siguin educats en el respecte a la diversitat i que es basa a repetir, fins a fer-les creure, un munt de mentides sobre Catalunya i la realitat del país. Només cal veure les vint mentides que aquesta setmana desmuntem a Presència per comprovar com el no està permanentment instal·lat en l'imaginari espanyol. Un no que el govern del PP no dubta a fer servir cada cop que des de Catalunya es demana o es fa alguna cosa. No al pacte fiscal. No a la immersió lingüística. No al decret de la pobresa energètica. I, sobretot, no a fer un referèndum, una consulta o res que s'hi assembli. No, no i no. Sort que aquí ho tenim ben clar. #SíSí. I les vegades que calgui.

L'