Discòrdia

La capacitat humana per promoure la discòrdia està perfectament acreditada. És un fenomen sensacional que fa que l'instint per la baralla broti amb una facilitat que fa feredat. Deixem per a historiadors i filòsofs les guerres i aniquilacions massives que han presidit el s. XX. El que a mi m'esvera és detectar aquest impuls en les situacions més trivials. Aquesta setmana he sentit interpretar unes accions judicials en clau de rancúnies personals, d'odis viscerals, etc. que es refereixen a... una entitat esportiva!, concretament el FCB, un dels equips catalans de primera que em cauen força bé, la veritat. Observem que tota aquesta hostilitat, aquesta tírria, es produeix entre gent que, teòricament, són uns enamorats de l'esport, uns defensors segurs del fair play, uns convençuts dels valors educatius de jugar en equip i etc. Com pot ser que tenint ideals comuns tan arrelats es tirin els plats pel cap? I el més alarmant és que això és el pa de cada dia en múltiples àmbits. A vegades sembla que, com més elevada i refinada és la professió, més intransigent i radical és el cultiu de l'enemistat entre col·legues. Com més llegits i cultes, més es detesten entre ells. Per això em va semblar tan interessant el que explicava l'amic Miquel Strubell en un programa televisiu sobre el procés de creació de l'ANC. Deia que, durant mesos, van posar en contacte electrònic diversos independentistes per parlar d'objectius comuns, però prenent la precaució que ningú sabés el nom de l'altre. Els odis acumulats entre ells haurien espatllat l'operació. Gràcies a no poder aplicar el prejudici que hauria despertat el nom van poder fer avançar la cosa. Quanta saviesa en relació a la condició humana! Conèixer les limitacions pròpies de l'espècie és imprescindible per anar avançant. L'autor del primer diccionari anglès, Samuel Johnson, ho va resumir a la seva manera: “Odio la humanitat perquè em penso que sóc un dels seus millors exemplars i conec perfectament la meva poca vàlua.”