Votarem amb urnes de cartró
Han parlat. Feia dies que els vèiem silenciosos. Esperàvem que aquest cop els havíem marejat definitivament, acostumats com estem al joc de cuit i amagar. El joc que realitza Catalunya per a escapolir-se del regne d'Espanya té un interès per se, més enllà dels possibles desenllaços del procés –qui es va inspirar en el títol de Kafka de l'obra més kafkiana de l'autor txec?
D'entrada, els primers cops d'efecte van ser les manifestacions des del 2010, just en sortir del TC la sentència contra l'Estatut; la immensa del 2012, tant que Artur Mas va voler-ne agafar el timó; la seductora cadena que resseguia, com un homenatge al camí de la via Augusta, Catalunya de dalt a baix. La V d 'aquest any és també una victòria de l'enginy que deixa bocabadada la rígida ment de la Meseta quan s'havien afartat de dir i repetir pels diaris i les tertúlies que res, nada, la bombolla independentista s'ha desinflat definitivament.
El moment que vivim, amb el 9-N d'estendard, és un dels més culminants del joc de cuit i amagar. Quan en Rajoy ens veia quiets a casa, amb un Mas penedit, li sortim per un altre cantó, el que menys s'esperava, organitzant un joc esmunyedís que ens hauria de permetre votar sobre la independència, a manera de mobilització. Van estar-se callats com morts fins que algú del seu entorn va llegir el #sí #sí i, caigut del cavall, va cridar: “¡Presidente, si votan lo mismo!”
I ens portaran de nou al TC. Amb insensatesa, actuaran com els seus herois, que arrasaven els camps de Castella, avall, avall, fins a fer-se seva tota la península. Tota? Un poble establert des del Pirineu a mar, segueix amb el joc... Té trumfos a la faixa per a marejar els senyors de la guerra. De moment, anirem a votar igualment, com ens han animat a fer-ho dues dones imaginatives que contacten amb una ciutadania marcada amb l'estigma de la imaginació al front.
La imaginació d' un Joan Miró realitzador de dibuixos plens de coloraines, aparentment infantils, que han esborronat el món de l'art; la imaginació d'un genial Salvador Dalí, aquell empordanès transgressor de la lògica aparent que destrossa la superficial realitat del ser humà i el seu entorn per dur-nos a una altra realitat que rellisca just a la ratlla del seny i de la rauxa, només així entendrem el nostre joc. És a dir, el de la sensatesa i la imaginació més potent, perquè viure a la riba d'un mar que va crear un Ulisses recorrent el miracle dels esculls, les platges de sorres blanques, les coves de roca viva, doncs, et fa ser així: posseïdor d'una poderosa imaginació creativa, que del no-res en fa una pàtria, d'una terra una nació, torna el Pirineu en cims inabastables i el mar en un color violeta.
Tindrem la independència perquè tenim l'arma de la imaginació i lluitem contra la rigidesa d'una oligarquia castellana que, si no és amb sabres, no se'n surt. Faci el que faci, en uns moments que Europa juga amb les finances que no permeten relliscades, xocarà amb aquesta nostra arma, arrelada com és a cada poble, cada ciutat, cada barri. Només ens cal sortir davant del portal, agafar-nos les mans i dir amb el poeta esdevingut oracle: res no podran contra un poble unit, alegre i combatiu.
