Dia de difunts

Diuen que una vegada una colla de bergants amb ganes de gresca van robar un baiard que es feia servir com a llit per transportar morts. El més tocacampanes de la colla es va estirar damunt la fusta central tot fent veure que havia traspassat; entretant, els altres quatre jugaven a dur-lo a enterrar carregat a les espatlles mentre li cantaven les absoltes. Un cop es van cansar de fer el ximple, van deixar el jaç mortuori a terra i quan van cridar el company perquè s'alcés, aquest no es va moure. Pensant-se que seguia fent broma van insistir, el van increpar i el van sacsejar, per adonar-se, finalment, que el noi era ben mort de debò. Aquesta és una de les moltes rondalles funeràries de caire popular que el folklorista Joan Amades va recollir, sentida de la boca de catalans que no tenien les manies que tenim ara. I ben segur que d'històries semblants encara se n'expliquen ocasionalment en algunes llars de casa nostra.

Avui que l'església commemora el dia dels Fidels Difunts com una continuació de la festa de Tots Sants, fóra bo de recordar que abans que els teòrics d'un seny català inventat destruïssin tota la nostra tradició ancestral, inclosa la relacionada amb el misteri i el món màgic, nosaltres no ens avergonyíem de tenir les nostres històries de por per explicar en aquestes dates.

Edgar Allan Poe, conreador del misteri i del macabre, és el pare de la literatura nord-americana, i per això bona part d'aquesta cultura té aquests arguments ben vius i apreciats, fins al punt que ens arriben a doll en forma de pel·lícules, llibres, sèries de televisió o tradicions com el Halloween, que és la contracció d'“All Hollows' Eve”, és a dir, la vigília o nit de Tots Sants. A Catalunya, els escriptors nostres que han tractat aquestes temàtiques han estat “misteriosament” sempre apartats dels plans d'estudi. Per contra, als EUA Poe és estudiat i tractat com a font inspiradora des dels col·legis.

A casa nostra hem perdut gairebé aquestes tradicions. Tant en l'aspecte cultural com en el vivencial. Perquè, al capdavall, quants de vosaltres, amables lectors, haureu anat al cementiri ahir o avui? Fa mandra? No ho creieu necessari? No cal recordar els vostres familiars o amics que ja no hi són? Potser em direu: “Els vull recordar a la meva manera.” I quina manera és aquesta? La que es porta als nostres temps: no experimentar la mort del nostre semblant per evitar passar un mal tràngol? Antigament, així que hi havia una defunció, arreu se suspenia qualsevol feina, per urgent que aquesta fos, i tothom, familiars i amics, es disposaven a acomiadar el finat com calia i amb les honres necessàries. Tot el contrari del que passa avui: com més aviat enterrem el mort, millor. Parlem-ne poc i enllestim ben ràpid, no fos cas que durant una estona o uns dies estiguéssim tristos. Estar trist pensant en la mort no és moda.

Tots els costums antics: vetllar el mort a casa, tapar els miralls, penjar cortines negres als balcons, aturar els rellotges, fer cremar quatre ciris al voltant del llit, ficar una mica de sal sobre el cos del difunt per evitar que sigui apoderat per un esperit malèfic i tants altres hàbits que ajudaven a assumir la mort de la persona estimada com un primer procés de dol, han desaparegut o van desapareixent a mesura que ens anem “modernitzant”. El mort sembla fer nosa. I la cultura que s'hi relacionava, també. Que ho facin els nord-americans! En canvi, nosaltres donem l'esquena a les nostres tradicions tètriques, que no fa ni encara 100 anys tenien tant d'èxit com les que ara ens arriben de l'altra banda de l'Atlàntic. Les aconseguirem recuperar o caldrà entonar el cant d'entrada de la missa del dia d'avui que fa “Requiem aeternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis”?