Asimetria

Les comèdies romàntiques generen efectes secundaris i s'haurien de contraindicar per a segons quin tipus de públic. Però a diferència dels medicament, no tenen cap prospecte que t'avisi. Al contrari, t'arriben gairebé en format de llaminadura. Aquest gènere cinematogràfic, que ens ofereix mil i una mostres de relacions de parella en el vessant més edulcorat i que acaba amb els protagonistes feliços com anissos, és el que s'escull mentre es diu a la parella (qui en té) o a un mateix: «Prou maldecaps tenim, ja, per anar veure segons quina pel·lícula; anem a veure aquesta, que encara riurem una mica.» I de fet, ja sols riure durant la projecció, però quan els llums de la sala s'obren comencen a aflorar, per comparació amb el que s'ha vist, tots aquells desitjos que no s'han materialitzat, totes aquelles actituds de l'altre que no ens agraden i que continua mantenint, aquelles vacances idealitzades que estan pendents, aquelles relacions d'amistats eternes i desinteressades, aquell anhel de saber combinar les peces perfectament i en el moment oportú. Llavors, mentre encara ens fan pampallugues a la retina aquells encaixos amorosos d'una simetria perfecta, emergeixen en forma de qüestionari (del qual mai se surt vencedor, no cal que ho intenteu), per part d'una de les parts de la parella, les inseguretats i les reivindicacions històriques que mai s'ha materialitzat. «I per què no hem fet mai...?» o « Hauríem de fer...» són les formulacions més repetides mentre es fa un retorn gradual a la realitat, que es caracteritza per la dificultat i els esforços, a vegades sense èxit, de fer-ho quadrar-ho tot. Una realitat en la qual és més convenient que sempre faltin algunes peces en el trencaclosques per mantenir aquell punt de passió i veracitat que genera l'asimetria.