opinió
El joc dels disbarats
Crec en Xavier
Trias i en la seva integritat, i com que així ho crec, ho dic
Molt jovenet, els primers anys de la postguerra civil espanyola, en què la falsa moral franquista no ens permetia jugar nens i nenes junts, al meu petit i culte poblet de pagesos rics en què vaig nàixer, hi havia alguns antics republicans i socialistes, supervivents dels fronts i la repressió. Els indignaven les prohibicions que portaven a terme amb infants i jovent i feien el que podien per acostar-los a la realitat.
El 1942 una nena digué que els seus pares li havien
ensenyat un joc en què podien participar a partir dels dotze o tretze anys: el joc dels disbarats. Asseguts formant una rotllana en múltiples de tres, el joc consisteix que
els jugadors del mig dels trios preguntin a la seva dreta:
“Què li faries?” Es tracta d'exagerar la nota. Els contesten
a cau d'orella. Ara pregunten als de la seva esquerra:
“A qui li faries?” Es tracta també d'alegrar les respostes. Una vegada fetes, es fan públics els què i els qui. Els temes poden ser l'Ajuntament, els botiguers, els polítics propers, o els del govern, o la família, i si hi ha imaginació i no hi ha por, poden sortir faules divertides. Per exemple: “De què vestiries un polític conegut per a un ball de carnaval?”
I la resposta: “De pallasso de circ amb el darrere foradat
i les darreries a la fresca i un rètol: “Ventanilla para catalanes!” I a la pregunta “a qui?”, dir: “Al presidente del gobierno”. El disbarat és gairebé segur.
Ara bé, catalans o no, mestres de la denigració acaben de posar a coure a l'ast un català a qui adjudicar assumptes bruts és una cafrada. En Xavier Trias, l'alcalde de Barcelona, és home de pau, sensible, honrat, amable, accessible i més coses bones. Metge pediatre, ha estat cap del servei d'assistència hospitalària, i director general d'Ordenació i Planificació Hospitalària. El 1984, director general de l'Institut Català de la Salut i conseller de Sanitat. El 1996, conseller de la Presidència. El 2003, regidor de l'Ajuntament de Barcelona i, el juliol del 2011, alcalde de Barcelona fins a la data. El món de la sanitat, hospitals, malalts i misèries –no pas el de factures de constructores o d'aparells mèdics– ha bastit la seva vida. En els meus temps a Creu Roja –president de Girona, sotspresident de Catalunya; de Garanties d'Espanya i comissari de la CRI per a la guerra dels Balcans– sovint vaig tenir-hi contactes. Va ser durant molts anys l'interlocutor de Creu Roja a la Generalitat. Crec en ell i en la seva integritat i, com que així ho crec, així ho dic.
Els disbarats tragicòmics sovintegen i les situacions divertides fan del joc una còpia exagerada de la vida, i especialment els polítics en surten malparats. El que passa és que cada vegada el joc dels disbarats s'assembla més a la realitat. La societat espanyola –la catalana no se'n salva– s'està apartant dels valors morals. Si seguim en aquesta línia ben aviat no se sabrà si hom viu la vida real o és el ninot protagonista d'un joc del tàblex!
