Més persones riques, més persones pobres

Si la persona més rica del mon volgués polir-se la seva fortuna i es pogués gastar cada dia un milió d'euros, li caldrien 220 anys per gastar-s'ho tot. I al segon i al tercer també. Però ni així ho aconseguirien, perquè només amb interessos i rendiments reben 2, 5 milions d'euros diaris.

A l'Estat espanyol, aquest darrer any les 20 persones més riques han guanyat cada minut 30.000 euros. El mateix que un treballador en tot l'any. En totes les regions i els sectors del món, les dones estan cobrant entre un 10% i un 30% menys que els homes per feines similars.

Si des que ha començat la crisi fins ara haguéssim aplicat una taxa d'un 1,5 % als beneficis de les persones que tenen una fortuna de més de mil milions, hauríem pogut proveir d'escola tota la gent més pobra del món i hauríem pogut pagar el sistema sanitari dels 49 països més pobres.

Si a l'Índia es reduïssin les desigualtats internes que tenen, podrien acabar amb la pobresa extrema al seu país en poc temps. A Sierra Leone, l'any 2012 es varen pactar unes exempcions fiscals amb sis empreses que suposen vuit vegades el pressupost de sanitat anual del país. Ara no poden fer front a a l'epidèmia de l'Ebola. El 20% més pobre a Nicaragua paga impostos per valor d'un 31%. El 20% més ric nomes tributa un 13%.  I si a Espanya es destapés tot el frau fiscal, no hauria calgut fer cap retallada.

Aquestes dades i moltíssimes més estan recollides en l'informe Iguals d'Oxfam Intermón. Alertem d'un fenomen creixent que ens preocupa més que la pobresa en si, i és la desigualtat. Un exemple del que significa aquesta paraula el trobem a Zàmbia. El creixement del PIB d'aquest país africà en els darrers anys l'ha situat entre el països de renda mitjana, però malgrat això s'ha incrementat el nombre de persones per sota el llindar de la pobresa.

I la desigualtat, sobretot la desigualtat extrema, és com un càncer per als països i, bàsicament, per a les persones; un càncer que ha vingut provocat per la desregulació dels mercats i per la capacitat que tenen les elits econòmiques d'influir sobre els polítics.

Quan hi ha dinàmiques com aquestes, que no permeten que les persones tinguin garantits els drets mínims, cal lluitar-hi amb força i contundència. Perquè, a més a més, són dinàmiques en espiral ja que, com més diners, més capacitat tenen d'aconseguir que es facin lleis a la mida dels seus interessos.

Cal un canvi radical per lluitar contra la desigualtat. Cal analitzar tot el que veiem a la llum d'aquest concepte: les decisions dels governs, els programes dels partits polítics, les polítiques de les empreses o, fins i tot, les teves decisions quotidianes. Un exemple: quina és la diferència entre el que cobra més i el que cobra menys a la vostra empresa? D'1 a 4? De 10 a 20? De 10 a 100?

També cal lluitar per una fiscalitat redistributiva i una normativa internacional que no permeti ni paradisos fiscals ni fer trampes en la tributació internacional com passa avui dia. I mentre no aconseguim tot això, caldrà evitar més retallades en drets i serveis bàsics a casa nostra i aconseguir que lluny de casa els tinguin perquè no els han tingut mai. Aquesta és l'única garantia que el nombre de persones pobres al món no augmentarà.

Aquestes són algunes solucions que també recull l'informe Iguals i que caldria aplicar en tots els àmbits. És un bon document per iniciar el debat i per començar a establir les bases d'un país menys desigual. Perquè es imprescindible si volem tenir futur.