Estructures d'estat

Un dels factors que provoquen més malfiança en relació amb la voluntat independentista del govern actual és la desídia amb la qual ha estat promoguda la creació de les anomenades estructures d'estat. En el curs de dos anys d'una legislatura centrada en el procés d'emancipació nacional el balanç dels factors reals de poder que han de permetre la fundació i consolidació de l'estat català és molt magre. De fet, la principal estructura d'estat que calia perfilar en el darrer cicle, i a la qual el president Mas s'havia compromès explícitament, era la d'una organització d'una consulta sobre la sobirania amb totes les garanties democràtiques que es pogués dur a terme en qualsevol circumstància (inclosa una situació de desobediència a una resolució de les institucions centrals espanyoles que era l'escenari més probable, vet aquí la proclama de fer la consulta “sí o sí”).

Ha estat l'incompliment d'aquest compromís el que ha esberlat el pacte de governabilitat entre CiU i ERC i que serà molt difícil de recompondre malgrat la suspensió del procés participatiu i el gest final que s'acabi desencadenant el 9-N. Però és que si veritablement la majoria de l'estament polític té com a horitzó la independència catalana cal recuperar el temps perdut de forma urgent i teixir els ressorts de poder que garanteixin l'èxit de la secessió. En aquest sentit, qualsevol iniciativa política de les forces que busquin legitimar una independència que, com ha quedat demostrat, sols es pot produir de forma unilateral i en ruptura de l'ordre constitucional espanyol vigent, ha de complementar la seva acció amb la construcció immediata dels elements que permeten l'exercici de la sobirania material. Un acord electoral o postelectoral que orbiti al voltant de la declaració d'independència farà que aquesta resolució sigui paper mullat si en paral·lel no es treballa en la creació de les condicions que permeten la irrupció de la nova entitat sobirana en el concert mundial, cosa que es materialitza en el reconeixement per part dels altres estats. En d'altres paraules: entre els actors polítics catalans no sols s'han de bastir compromisos en relació amb les iniciatives parlamentàries sinó també en relació amb les obres concretes dirigides a assegurar el control del territori, l'ordre públic i el sosteniment de l'administració i de les prestacions del nou estat en els moments immediatament posteriors al trencament amb Espanya. Allò que cal tenir molt present des del lideratge polític de la propera fase del procés és, doncs, que aquests ressorts de sobirania material ja s'hauran de construir des de la desobediència i fora del sistema constitucional espanyol. Així, la declaració unilateral d'independència no es pot concebre com el primer moment de ruptura sinó com la culminació d'una seqüència d'actuacions contràries a la supremacia constitucional espanyola. O és que algú pot imaginar que la consolidació d'un operatiu per tenir el control del territori un cop proclamada la independència o l'obtenció, almenys d'una part, dels rendiments tributaris generats a Catalunya que en aquests moments són gestionats directament per l'agència espanyola s'embastaran amb el vistiplau de les autoritats espanyoles?

La confluència de les diverses forces polítiques al voltant de l'objectiu independentista ha d'anar de bracet amb un acord, ni que sigui encobert, sobre aquestes desobediències anteriors al moment de l'escissió. Seria un error, per exemple, condicionar una llista única només a una actuació parlamentària que no representi la culminació del procés sinó un acte preliminar dirigit a obrir una nova negociació amb l'Estat espanyol. La declaració d'independència no ho pot ser per negociar les estructures d'estat sinó que són les estructures d'estat les que possibiliten la secessió per acabar, si s'escau, de negociar els termes del nou marc polític des de l'única posició d'igualtat possible: aquella en la qual l'Estat espanyol negocia amb una república catalana sobirana reconeguda pels altres estats com a subjecte de dret internacional.